Legnano story - note personali
Precedente  |  Successivo ]     [ Su  |  Primo  |  Ultimo ]     (Article 259 of 293)
 
 
Racconti in dialetto
 
DAGH INCOEU EL NÒSTER SANGUIS D’ÒGNI DÌ
La maggia rossa in sul collètt de la camisa. On’ombra de sospètt: el basin de la segretaria? El rossètt d’ona collega?
La trèsca la ciappa forma tra i scrivanii. Nient de tutt quèst, nient a che vedè con l’Helena Rubinstein, la Lancaster, la Revlon. L’è domà salsa! Anzi per vèss precis “tòmato ketchup”, salsa de tomates sbrodolada giò dal sanguis d’ògni dì.
I camìs bianch (ò celèst Oxford) de fonzionari, dirigent, impiegaa, giovin manager, in manéra inesorabil, dòpo la colezion, diventen on campionari de sals e de contorna: el ross de la “rubra”, el giald de la maionesa, el verd del pèst.
L’è la condana del “collètt bianch”: la colezion svèlta, el sanguis al “bar de sòtta”. On rito de tucc: ona tragedia de “casta” consumada in pee, mucciaa intorna a on microscòpich tavolin rotond in marmor fint, per on fint “bistròt de Paris”.
Beati i operari, con la soa schiscètta, on bèll piatt de pasta e fasoeu, ona cotelètta, el pòmm. Tusscòss genuin, faa in cà. L’operari el pò! El “status” social ghe le permètt. El pòer aspirant manager, nò. Com’el pò lù mètt in su la scrivania la schiscètta e on quartin de ross? Com’el pò spiegall al “capp” e a la soa “scicchissima” (e tanto potenta) segretaria?
No gh’è scamp! Al ristorant tutt’i dì? Scherzèmm nò!
A la tavola calda? Ona quai vòlta! Rèsta domà on’ultima possibilità: la colezion de lavorà, la pussee bàrbera forma de tortura, dòpo la vergin de Norimberga. Hinn mèj i “panini”, el “sanguis” e i “sfilatini”, “pizzètt”, “hòt dòg” e “focaccine”. L’è mèj el giambon de Murano (fètt trasparent come cristall prezios), mèj i “hamburger” con carna Doi (“a denominazion d’origin incontrollabil”).
La condana la var per tucc: òmen e dònn, aziendalista e lavativ, statai, comunai e multinazionai. Davanti al “san-guis” hinn tutti uguai, “in del rispètt de la maggioranza di ordinazion”: toast e birra (on classich), pizzètta farcida e birra (nostalgia de l’estaa), hamburger e Coca Cola (viva el Rambo), “panino e latt” (naturalista mamon), focaccina e spremuda de pompèlmo (filo israelian e dietètich), panino e aranciada (se cerca la vitamina con disperazion), giambon cruu e vin bianch (“italian style” e on ciccin anca snòb).
Ona condana senza scamp: vundes mes a l’ann, cinqu dì a la settimana intanta che se sògna la pastasutta. Nessuna meraviglia, allora, se doman legiarèmm: «Ciappaa da “raptus” on giovin fonzionari el tenta de strangolà la tosa de vundes ann. Se capiss nò el motiv de l’aggression». «El papà l’era bèll quiètt» la cunta sù la tosètta, «seri ’dree a digh:
perchè domènica andèmm minga a fà ona gita? Fasèmm on bèll picnic in su l’èrba, la mama la prepara i sanguis…».
Beati gli operai, con la loro “schiscètta”…
Operai in pausa pranzo, in una fotografia di Federico Patellani del 1945
(Museo di Fotograf ia Contemporanea di Villa Ghirlanda, Cinisello Balsamo).
 
  1. ----------- -----------
 
E A LA DOMÈNICA EL MAURI EL DIVENTA EL SCIOR DEL “FAST FOOD”
«Pòdi settamm giò chì?… Inscì, intanta che se mangia, se fann dò ciaccer… Se de nò gh’è la tristèzza… El me passa la saa per piasè? Ch’el me scusa eh, ghe dispias se mì parli in dialètt? Vedi che lù le capiss e se mì parli in milanes me spieghi mèj…».
E in pòcch minutt, fra on boccon de pan e on ravioeu, el Mauri el cunta sù tutta la stòria de la soa vita. Ch’el sia de Milan le dis el nòmm, ma a dì Milan l’è minga assee:
lù l’è nassuu a l’Isola, in del coeur de l’Isola. Poeu, in del ’42, el primm sanmichee, in centro, Viscont de Modron, e a la fin, a Pòrta Vittòria: «Perchè mì pòdi minga stà trii dì senza vedè la Madonina». Pussee de trentann a la Monte catini e da on quai temp la pension, a fagh compagnia a la mama, fin’a l’ultim dì, fin’a l’ultim respir. E gh’era on quaivun ch’el me diseva: «Ma cossa te fee semper lì, a cà?». «Ma sèmm matt, ueh, l’era la mia mamètta… Ch’el disa lù, dovevi minga stagh vesin fin’a la fin?».
E quand seri fioeu? E i andad in Brianza? Anca lì gh’è tanti Mauri, come i sò parent: «I mè cusinn, quèi li sì ch’hinn pien de danee, però hinn anca educaa, istruii, pròppi di scior…». El parla de la ricchèzza di alter e denter i sò oeugg se pò leg l’ammirazion senza invidia, la soddisfazion sincera per la fortuna di alter, l’entusiasmo de quand el cunta sù d’ona cèrta trattoria in dove, cont i amis, se pò mangià la legora e bev on Oltrepò, «che l’è ona ròba rara».
E per finì la stòria di ultim dì, ciappaa per on materass de rifà e con la lana spantegada per tutta la cà a sugà sù.
On vero milanes, on andeghee, ormai rarissim, profumaa de nèbbia, tiraa sù con la busècca, con la cazzoeula e cont el risòtt con la luganega. E allora cossa l’è ch’el fa in d’ona “tavola calda”, cont el gabaré de plastica, i ravioeu “precotti”, e el ròst frègg?
Per rispond l’è assee guardass intorna. Incoeu l’è domènica e ai tavol del “self-service” gh’è minga i sòlit inpiegaa: on quai “turista”, on para de lavorador “de turno” e i alter?
Tanti vègg. Soll, silenzios, leggen el giornal, oppur, come el “Mauri”, cunten sù di stòri lontan a di compagn de mensa che capiten lì. Ma manchen nanca i còbbi: «Maria incoeu sta minga lì a spignattà in cusina, te pòrti foeura…». E lor hinn lì cont el vestii de la fèsta, el cappellin, ormai molto espèrt a fà el “slalom” fra i gabaré, posad, primm, contorni e dolz, attent a la diètta ma dispòst anca a scoeud on quai petitt. «Cèrt che el risòtt de la sciora Rosètta, sòtta la pèrgola ò vesin al camin, l’era tutta on’altra ròba, chì l’è tutt divèrs, tutt american», ma fa nient: per on dì hinn lor i sciori del “fast food”. A la faccia di nevoditt.
 
  1. ----------- -----------
 
DAI FARMACII DE TURNO AI TURNI DI FARMACII
«Come la va?».
«Beh, insòma, son ’dree andà in farmacia…».
«Me dispias: sta mal on quaidun? I fiolitt?».
«Nò, nò. Va tusscòss ben. Anzi! L’è che me ven gent a zèna. Amis de passagg: ie spettavom minga. Pròppi in ’sti dì, cont i fèst, ch’hinn sarà sù tucc…! Sèmm restaa senza pasta… Per fortuna che gh’è i farmacii de turno!».
Ona piazza, duu òmen: conoscent, fòrsi vesin de cà. On para de battud, on sègn de salud, toccando el cappell.
Poeu ognidun per la soa strada: vun vèrs la fermada del tramm, l’alter vèrs la farmacia.
Ma qual? Quèst a l’è el problèma: in che farmacia?
Quèlla che la sta avèrta el sabet podisnà, ma l’è sarada sù la domènica e el lunedì mattina? Quèlla che la rèsta avèrta in del dì, ma la sara sù a la sera? Oppur quèlla che la dèrva dòpo i noeuv or de sera del sabet e de la domenica, ma la rèsta sarada sù el lunedì? Ona vòlta gh’era i farmacii de turno. Adèss gh’è i turni di farmacii. Dal sabet podisnà al lunedì a mezzdì tutt’i combinazion hinn possibil, cont ona zòna a ris’c: dai sètt e mèzza ai noeuv or de sera, quand hinn sarà sù “le diurne” e hinn nonanmò avèrt “le nòtturne”.
L’è on problèma minga de pòcch, donca, ma ona vòlta superaa ’sto ostacol, diventa tusscòss facil. No gh’è esigenz che troeuven minga ona rispòsta, imprevist e difficoltà che no troeuven ona soluzion. Da la guggia al bastiment, se dise va di grand magazzin american e el “slògan” el pò vèss “rilanciaa” incoeu per i farmacii, version italica del “drug-store made in USA”.
Te pòdet trovà de tutt: i profumm, i savon, i dentifrici e i spazzettin, i crèmm per fà i massagg, i cosmètich, i òli solar, i cerètt e i piccol arnes per fà via i pel, i antirugh e i anticellolite, i pantòfol e i scarp (de òmm, de dòna, de fioeu), i bellee, la majeria intima, i calzètt, i pigiama, i scaldaviver e i contenidor tèrmich.
Come s’el fuss minga assee, gh’è i prodòtt alimentar: i dòlci senza zuccher, i tort e i ciccolattin per i diabetich, el pan, i fètt biscottaa, la pasta, el ris, i cracker, tutta ròba natural, minga trattada, pièna de fibra longa che la fa tanto ben, scura com’el pan del temp de guèrra e cara come la carna a la borsa nera e anca: el scatolamm, l’òli, l’acqua mineral e, per la serie di superalcòlich, l’amar di fraa. Pussee difficil l’è trovà el vin, ma se pò rimedià cont i gius de frutta, i bibit senza zuccher e in de l’erboristeria, sciròpp e tisann.
Nissun problèma donca, per el scior ch’el gh’ha de organizzà ona zèna foeura programma. In de la farmacia el trovarà tusscòss: i spaghètt, el pan, el companatich e el “dessert”.
Gh’è domà de fà ona raccomandazion. I farmacista, se sa, hinn pèdegh: l’è mèj portà la ricètta: quèlla de la “carbònara” la dovarìa andà ben!
 
  1. ----------- -----------
 
TANTO CORR E TE DIVENTET ISTÈSS DEL RAGIONATT DEL TÈRZ PIAN
«Bondi, ragionier!». On salud, on sorris ch’el vesin de cà el fa fadìga a ricambià: el cerca de sugass la faccia, ross ’me on pollon, cont ona majetta masarada de sudor, el tira foeura ona quai paròla soffegada d’el fiadon, prima de sparì, de corsa, per avè sorpassaa, ona fila d’otomòbil.
Domà on’apparizion, voeuna di tanti occasion per ghignà de la passion del ragionàtt per la corsa: per quèll che chi parla ingles e chi ghe pias l’ingles, in tutt el mond, el ciamen “jogging”.
In del cors de la giornada, però, l’immagin del vesìn de cà, impegnaa in del sfòrz fisich la torna in la ment e l’impiegaa de banca el se trasforma in d’on gajard atleta, minga cèrt bon per i Olimpiadi ma almen per el condomìni.
Vègnen in la ment i vègg pubblicità de l’acqua mineral che la fa miracol: «Lù el gh’ha 40 ann e ne dimostra 20; tì inveci te ne dimostret el doppi…».
’Dasi ’dasi ma senza mollà, el cairoeu del dubbi el scava e el rodéga tutti i difes che con fadiga hinn staa trà insèma per salvà la pròpria pigrizia: toeu in gir el vesin ch’el leva sù a l’alba, i sò pagn sportiv, pensà ai ris’c de corr cont’el smògh. Tusscòss el va in malora per la voeuja de fà come lù e de fà mèj. E inscì, senza parè el comincia el viagg vèrs la frontiera, che no se conoss, de l’attività fisica de la “mèzza età”. Se va a cattà foeura el pòst giust per fass vedè: on’oggiada al Parch Sempion, on gir à esplorà el Parch de Trènn, ona visitina al Parch Lamber.
Vann ben anca i impiant di aziend e del Comun che gh’hann el vantagg de offrì dòpo la corsa ona bèlla dòccia calda che la te consola subit, senza dovè tornà a cà ’m’en lader con la “tenuta da corsa” masarada scorénta.
Ona quai sortida con di pagn a la Fantozzi e subit el “consumismo sportivo” el salta foeura. Se compren i tut, i majètt, i calzètt de coton, i scarp semper pussee “tecnologiche”.
Adèss l’è ona vera mania. Cont i vesin poeu l’è ona guèrra in pièna regola, anca se minga deciarada se fa finta de nient ma se confronten i oràri de andà foeura, el numer di esibizion per settimana, el color e el prèzzi di “pagn” mettuu in bèlla mostra.
Fin a tant che el riva el dì che a tavola, se podarà cont orgòli annonzià ai fioeu e a la miee d’avè «masnà cinqu chilòmetri a tròtt serraa, senza el mìnim problèma per i muscol». Domà allora, a vedè el sguard desolaa de la miee e ai sguaiaa manifestazion d’entusiasmo di fioeu, in d’on attim de savièzza, se capissarà de somejà in d’ona manéra tragica e senza speranza de cambiament, al ragionatt del pian de sora.
 
 
  1. ----------- -----------
 
QUÈLL BANCH “PROIBII” A L’ORA DEL CAFÈ
«Ch’el me scusa, mi scusi, ma lù l’è invidaa? Sì? Allora per piasè ch’el se desvida on moment: si sviti un attimo…».
La battuda la ven spontanea perchè in milanes “invidaa”, el voeur dì sia “invitato”, ma anca “avvitato”, e la se riferiss a chi, a on rinfrèsch, de sòlit el se piazza denanz al tavol di bibit e de tutt i ròbb de mangià e no’l s’insògna nanca on poo de spostass per lassà spazzi ai alter invidaa.
Ona vèggia “gag” de avan-spettacol, sì, ma anca del dì d’incoeu e minga domà in di fèst privaa e in doe se paga nò. L’è assee andà denter in d’on qualsesia bar milanes: in centro ò in periferia cambia nagòtt. L’important l’è l’orari.
L’è mèj scernì la mattina ò ’l primm podisnà: var a dì l’ora del cappuccino e del cafè.
Tutt come al sòlit: pagà a la cassa, cattà foeura la brioche e tentà de ordinà on cappuccino. L’idèa la saria quèlla  de slongà el brasc vèrs el barista per dagh el scontrin e digh ’se l’è che se voeur, ma tutt quèst l’è minga possibil.
Quand t’heet ottegnuu de bev, el spazzi in teoria l’è pòcch, ma ’l diventa minga facil de superà: on meter, fòrsi men, ma l’è occupaa semper da certi client ch’hinn ’dree a bev el cafè e i cappuccini poggiaa bèi còmod al bancon.
Gombet largh, aria rilassada e sorridenta, ò se se voeur mèzza indormenta e brontolòna, parlen fitt, fitt di sò affari, de l’ultima trovada del capp-offizzi, del campionaa de calcio, de la dolorosa rattellada cont el moros. Tutt quèst intanta che rughen dasi-dasi el cafè, mòrden penseros el cornètt ma pussee de tutt se slarghen giò in sul bancon e se ne freghen de l’altra gent che gh’è dedree de lor, anca se podarien comodass mèj.
Al dì d’incoeu l’arredament di bar l’è minga tròpp original, paren faa tutti cont el stampin: stèss materiai, spazzi occupaa a la stèssa manéra, stèssa granda distribuzion di pian d’appògg. In paròll pòver, a part i tavolin, in dove se te se sèttett giò e te dann ona mazzada in sul coo per el servizzi, la consumazion la pò, ò mèj la podaria vèss fada comodament poggiandes ai ripian e ai mensol ò settandes giò sui sgabèi bèi alt quand gh’hinn.
De soluzion gh’è nè per tutt’i gust, ma minga per quèi che ghe pias l’esprèss bevuu adasi al bancon. Per che la gent lì el penser de sistemass a rèsca de pèss per lassagh el pòst ai alter la saria on’infamia senza rimedi.
El barista – lor hinn convint – el va affrontaa come on ploton d’esecuzion: coo alt, gamb largh e stòmegh al bancon.
 
  1. ----------- -----------
 
IN MISTICA ATTESA DI DANEE CONTANT
La sòlita vosètta metallica de lavatris “acculturada” la invida a «sarà sù la pòrta per piasè» e l’anta pesanta blindada la se stampa in sul nas del primm di esclus, primm de la lista de ona longa fila de aspirant consumador. Ancamò pòcch minutt de pazienza e anca lù el podarà rivà a voeuna di dò macchinètt che distribuiss i danee per ritirà la soa dòse giornaliera de la tredicesima.
Fra duu dì l’è Natal e gh’è ancamò tanta ròba de comprà – per lù medèmm, per i parent, per la tavola – ma el problèma
l’è quèll de recuperà i danee de spend. La tredicesima l’è stada accreditada d’on bèll poo come se leg in su la cedola ritirada a “l’ufficio paghe”, ma per i spes ghe voeur i contant.
Cèrto gh’è i sciori titolar de cart de crèdit, ma quèsti gh’hann nò bisògn de spettà la tredicesima: pòden benissim andà in ross a metà dicember. Né pussee numeros hinn i compilador e distribudor di scècch obbligaa a fà vedè cart d’identità e patent (subit fotocopiaa da premuros commèss) ma in del stèss temp guardaa come se se fidassen nò dai proprietari e dai cassér, ormai sospettaa dai stèss compagn de la vita de vèss di “volgar spacciador” de patacch bancari. Infin, ècco el gròss de la popolazion ch’el se da l’appontament denanz ai distribudor de danee, mettuu foeura ò de denter, in sul marciapè ò in d’ona piccola “dependance” de la banca.
E chì se spètta el pròppi turno in silenzios e devòtt raccogliment, attent a minga disturbà l’intimità di prescritt operazion de “digitazion”, attent a mantegnì ona decorosa distanza fra la tèsta de la fila e el sit de celebrazion dèl rito, come, quand de fiolètt el fasevom denanz al confessional, per minga dà l’impression de vorè scoltà i peccaa di alter.
Calcaa sui banch de lègn fra i ciaccer e i orazion se andava adree al bisbilli, che no se capiva, d’ammission de colpa e de raccomandazion, di profession de pentiment e di assoluzion fin a la quantificazion de la penitenza e a la formola liberatòria de la benedizion. E a quèll segnal el primm de la filéra el cominciava a preparass e l’andava vesin a la cabina, pront a ingenoggiass.
Inscì come incoeu, in coa denanz al distribudor di danee seguom la “liturgia del bancomat”: dal «batt el còdes segrètt» al fatidich «ritirà i danee» fin a l’avvis che quèsta vòlta (come tanti alter) «el scontrin l’è nò disponibil » sègn senza dubbi che el pòst l’è adree a liberass e el primm de la filéra el pò tira foeura de la saccòccia la soa tèssera e preparass a incassà i danee, frèsch frèsch, de spend a Natal.
 
  1. ----------- -----------
 
TELEFONIN? ORMAI EL VOEUR DÌ EFFICIENZA
«Allora, quèst l’è’l numer de cà, ma in doe te me trovaree mai. Quèst l’è quèll de l’offizzi…però, per vèss sicur, mì te doo el numer del telefonin. Con quèll te vee tranquill, te me troeuvet de cèrt…».
Cellular. Fin a pòcch – ma pròppi pòcch – temp fa el voreva dì ona ròba solla. Tutti, gioin, men gioin, student,
lavorador, cronista, cont el termin cellular indicaven el forgon dovraa de la polizia e di carabinier per trasportà i arrestaa e i carceraa. Adèss l’è pù inscì. La stèssa paròla (el stèss aggettiv sostantiv, el disarìa on fin grammatich) la voeur dì on’altra ròba: on piccol telefono portabil, bon (per magìa ai oeugg de quèi ch’hinn minga “addètt ai laorà”) de ricev e invià di comunicazion da qualsessia ponto de la città, de la strada ò de la campagna. Telefono de cà e da auto, ma anca quand s’è a spass ò sòtta la dòccia: l’è senza dubbi on simbol de efficienza e de attività, emblèma senza limit de trovà la gent, ma anca de succèss e de capacità de dirigent.
Se poeu chi pò fà vedè el magich apparècc l’è, per quant d’alto grad, on lavorador dipendent, ecco che el telefonin costos el gh’ha on valor noeuv e divèrs. L’antèna elastica minga tròpp slanciada che la ven foeura de la saccòccia dedree di calzon ò de la saccòccia de la giacchètta, la diventa l’esibizion pubblica de l’orgòli per quèll ch’el fa de mestee e che l’è apprezzaa; la dimostrazion de quanto on’azienda l’è dispòsta a spend pur de podè cuntà in ògni moment sui capacità, sui consili, sui indicazion del prezios fonzionari.
E l’è donca in su l’altar de l’efficienza e del succèss che se sacrifichen i ultimm scampol de discezion, de autonomia, in d’ona paròla “de privacy”, che se dividen anmò tra’l telefono de cà, con tanto de segreteria automatica e quèll de l’offizzi: i ultimm zòn de silenzi, fra ona passeggiada ai giardin pubblich e on cafè al bar che gh’è in sul canton, l’ultim alibi che’l dev nò vèss superaa dai insistenz d’on superior, d’on client ò d’ona segretaria.
E i alter? Tutti foeura gioegh, a comincià da quèi che gh’hann el radiotelefono in su l’auto fin a ier emblèma de vèss scior e de avè succèss e incoeu minga domà sorpassaa in manéra straordinaria dal famos “cellular” ma anca svalutaa dai imitazion. Pòcch danee e on ordin faa per corrispondenza:
e tel chì che riva l’autoradio carrozzada de radiotelefono, identica al ben pussee car portabil. E gh’è giamò chi dis che cont anca men danee, l’è possibil comprà anca la còpia identica d’on cellular: ch’el fonziòna nò ma de fà vedè come ona decorazion falsa.
 
  1. ----------- -----------
 
EL VIRUS DE LA MÒTO EL COLPISS A QUARANTANN
«Famm settà giò, gh’hoo de ciappà fiaa». El ven denter in cà tutt sciabalent: la tuta de pèll, el casco taccaa sù in sul brasc, i oeugg stralunaa. L’è rivaa in mòto. L’ha appèna parcheggiada in del giardin de cà, ruzandola a man. «Quèlla lì l’è nò ona mòto: l’è ona locomotiva guasta…». L’è on amis, se gh’ha minga el coragg d’insist, de ricordagh l’oggiada de compatì sbeffarda ch’el gh’aveva avuu quand gh’èmm domandaa se l’era giust mètt la marcia indree anca in sui mòto.
Settaa giò, el boffa e el se lamenta ancamò del pes de la soa dò roeud. «Fina che tì te vee tusscòss va ben, ma poeu, quand te gh’hee de ruzala a man… gh’è de rompes la s’cèna.
Mì gh’hoo de decides a toeunn voeuna pussee leggera, magari on foeurastrada…».
E el farà inscì. Se pò scommètt. Ormai l’è ona vittima del virus di dò roeud: gh’è nissuna speranza de salvèzza. La malattia la colpiss pussee che alter i quarantènn senza problèma econòmich, sposaa, con di fioeu. Quèi pussee a ris’c hinn quèi che gh’hann giamò avuu ona mòto, anca per pòcch temp: on Garèlli 50 a 14 ann, ona Lambrètta 125 a 16, poeu hann faa el salt in del mond de la macchina e dòpo vint ann tornen indree tra i “centauri”, senza fà ona piega.
Peccaa che, intanta, i mòto hinn rivaa a vègh di cilindraa, di dimension, di pes e di velocità che se podeva nanca immaginà vint ann prima, e inveci i riflèss, el colp d’oeugg, l’agilità e la mobilità di articolazion hinn minga restaa pròppi i stèss.
Ma el virus el lassa minga de pas. I primm sintom vègnen foeura in del giornalatt, in dove gh’è minga domà el sòlit quotidian, ma gh’è anca semper pussee pubblicazion ricercaa specializzaa in sui dò roeud e in sui sò accessòri.
L’è la preparazion teòrica; poeu vegnarà el primm pass operativ: comprà ona mòto d’occasion. E occasion l’è la paròla pussee doprada in de la presentazion de l’idèa: «on affari, on affari incredibil, on colp de fortuna, l’è de bon ona vera occasion». De adèss in avanti el cors de la malattia el diventa violent. Dòpo la mòto se compren ròbb semper pussee car: el casco, anzi i caschi (per tutta la famiglia), i tut, i stivalètt, i giubbòtt, i pancer, i guant e i accessòri a l’ultima mòda. Fina al dì che se troeuva on’altra dò roeud, pussee bèlla e potenta, ò pussee leggera e facil de doperà.
’Sta vòlta l’è ona mòto noeuva, ma l’affari el gh’è semper:
se ghe dà denter quèlla vèggia, e la differenza l’è minga on granché. De chì a buttà per ari i abitudin familiar la strada l’è pòca: i vacanz? In gir per el mond, ma in mòto. Mèj ancamò cont i gir organizzaa dal club ch’el mètt insèma ona quèi desèna de fanatich che gh’hann tutti el stèss modèll.
L’è a ’sto ponto che i parent cerchen disperatament on ripar, on aiutt, ona medesina. Ma gh’è nagòtt e nissun che ie pò iuttà; gh’è domà “madre natura”.
Quand riva l’autunn la mòto la torna in del bòx. Fòrsi la vegnarà foeura in primavera, ma se sa mai. Con l’ann noeuv podarìa anca rivà, senza preavvis, la guarigion.
Per vèss sicur bisògnerà spettà el moment de la vendita, quand la mòto la passarà a on alter malaa, tutt content de podè profittà de l’incredibil «meravigliosa occasion» che gh’è capitaa.
 
 
  1. ----------- -----------
 
LÈ ORA DE FINILLA CONT I PRIVILEG! LÈ LORA DI BENEFIT
«Òh finalment se da spazzi al privaa: basta con la sanità pubblica, basta cont i aziend de stato. Basta soratutt cont i privileg di pubblich dipendent». El privaa in di ’sti temp l’è de gran mòda: altra class, alter stil, nient a che vedè con quèi poveritt del pubblich impiegh. Per de pù, chi el gh’ha on parent stipendiaa, malvolentera, da el Stato, el cerca con disperazion de tegnill sconduu, come se l’avèss ciappaa ona malattia che la se tacca ai alter, ò ’l gh’avèss ona minga bèlla imperfezion.
El privaa l’è in su la bocca de tucc: se ne parla in di offizzi, a la fermada del tramm, al bar fra ona briòsc e on cappuccino. Oramài l’è ona mòda. El pubblich el fa nò scicch: l’è gris, piatt, anònim, polveros, l’è bon de fà pòcch. Gh’è di fioeu che a scòla se refuden de completà i generalità del pader. Fann finta de minga savè: «Papà? el soo nò che mestee el fa». Di alter hinn patetich: «Papà? Ah sì l’è disoccupaa». I pussee cattiv accetten anca i conseguenz de savè nò chi l’è el pader: «Papà? El conossi minga ». Qualunque bosìa l’è mèj de la verità. Pussee sopportabil che ammètt de vèss fioeu d’on insegnant tròpp pagaa, d’on minga sensibil dottor de la Ussl, d’on odios direttor de l’offizzi di tass. I programma d’insegnament hinn provvisòri: tema come “El mè papà”, “Ier hoo compagnaa el mè papà a lavorà”, “Ier l’era fèsta e el mè papà l’era a cà del lavorà…”, princippi secolar de l’insegnament elementar, se pòden nò propònn.
«Beh, e te me disaret minga che gh’hann tòrt. On poo de coerenza insòma. Se tutti se lamentom de la manéra che fonziònen i ospedai e i ambulatòri, se tutti taccom lit cont i impiegaa ai sportèi de l’anagrafe, se tutti protèstom contra i fonzionari corròtt, poeu scondèmes nò…». «Mì disi che l’è anca on problèma de cors e ricors stòrich.
Adèss per i dipendent pubblich la gira mal. Fra on poo se vedarà…».
«Cossa te voeuret vedè. L’è minga fòrsi colpa soa de lor el disaster econòmich de la nazion? Hinn minga lor che passen i mattinn a mangià i cornètt in del bar che gh’è sòtta l’offizzi? E lassèmm pèrd i tangent, che l’è on discors complicaa, ma la stècca? I vègg “foeuravia” de tradizion:
de quanti ann se ne parla… E i minga giustificaa privileg:
i orari, l’età de andà in pension, i scunt?».
«Tutt vera, però ona còssa la m’è minga ciara: che differenza gh’è fra privileg e benefit? A part el riferiment de la lengua inglesa, quèi di dipendent pubblich hinn schifos, minga giustificaa, privileg del medioevo di òmen superior.
Al contrari, se el direttor, el fonzionari ò anca l’impiegaa de l’impresa privada l’ottègn che la soa azienda la ghe daga a gratis ò quasi la macchina, el ghe permètt d’andà in vacanza cont el scunt in di sit turistich del grupp, el ghe daga la possibilità de fà di investiment ò di prèstit a condizion de favor, di assicurazion e pension de complement a tass de favor in di istitutt de crèdit vesin a l’offizzi… Tutt quèst el se ciama benefit. Tèrmin elegant, raffinaa, che voeur dì bòna organizzazion, savièzza de amministrador, vèss moderno, avegh abilitaa de impresari, vèss attiv e efficient de profession. Ma soratutt che’l mètt invidia».
 
  1. ----------- -----------
 
COME IN DE LA CHICAGO DI ANN TRENTA FUMÀ AL BAR EL COSTARÀ DI MILIONI
«In ’st’offizzi se respira nò… Tì e la toa malefica sigarètta… Ma te ghe n’hett anmò per pòcch. Anzi, vialter ghe n’avii per pòcch. Prima ò dòpo per podè fumà vialter dovarii scondes…».
Fumador e quèi che fumen nò spetten la sentenza definitiva; d’ona part la paura per on futur incèrt, de l’altra part l’impazienza de gustà el savor de la vittòria e de la vendètta.
Giamò se mòlen i armi. L’è minga nonanmò ciar chi l’è che dovarà fà rispettà la proibizion de fumà in pubblich, ma se pò ben immaginà de chi podarann partì i denonzi e i soffiad.
Molto sempliz: da tucc. Sarann assee dò righ al capp del personal, ona telefonadina ai vigil: «El mè vesin de scrivania ier l’ha fumaa on mèzz toscan», «Dai finèster de quèll bar là vègn foeura on fil de fumm».
E via cont i list de proibì in d’on medioevo de fantascienza pròssim ventur.
I primm a andà a consegnass ai autorità sarann i Nudaf (Nuclèi de denoncia contra el fumm), semper pront a laorà insèma ai equipagg del Piat (Pront intervent anti tabacch). Però i ris’c per on fumador sarann minga finii lì.
Ti chì, semper attiv e rigid, i Gritab (Grupp integralisti tabagisti al bando) e quèi de la Sdia che fann paura (Squader de intolleranza senza limit) ligaa a doppi fil cont i band di Eapap (Estremisti associaa per l’aria nètta).
Allora ghe sarà pù nissun pòst sicur per on fumador, pù nissun el sarà dègn de fed: nanca el vègg amis, nanca el vesin de scrivania, nanca l’ex fumador compagn de stanza e de pòrtacicch che giamò de tanto temp l’è passaa al nemis, perchè, se sa, i “ex” hinn i peggior avversari.
Diventaa cattiv perchè convint di sbali faa, lor speren de mettess a pòst la coscenza cont el tò sacrifizzi: pussee tì te soffrisset e pussee lor se senten liberaa del pes de la colpa.
E in de la famiglia? Anca pegg. I miee, i marì, i fioeu, i sòcer, pòden diventà agent del Siprfd, che l’è on nòmm che se rièss nò pronuncià e che l’è diventaa in gèrgh “che te siet pèrfid”, ma che de fatt voeur dì Servizzi d’informazion per la repression del fumm in cà.
E allora te chì i ultim s’ciav de la sigarètta, i pòcch passionaa de la pipa, i innamoraa pèrs del sigher, combattuu fra i Nuclei de resistenza “nicotina l’è bell” e la scusa che se pòden trovà in sul mercaa, de sfròs: in cèrti piccol locai in doe te offrissen, come in de la Chicago di ann Trenta el retrobottega “giust” per quèi che’l sann apprezzà e pòden pagà.
in doe te offrissen, come in de la Chicago di ann Trenta el retrobottega “giust” per quèi che’l sann apprezzà e pòden pagà.
On para d’or in d’ona sala de bigliard cont on fumm de tajà giò a fètt pòden costà anca on milioncin: dipend de l’ ambient, de la compagnia, de quèll che te bevet. Ma se pò anca contentass d’on eprèss al tavolin cont on pacchètt e l’accendin in bèlla vista arent al pòrtacicch e, bevuu el cafè prima che’l profumm e l’aròma sparissen, se pò anca pizzass ona bèlla sigarètta e gustalla fin in fond.
Còsto (del cafè) cinquantamila. Per i sigarètt gh’è nò on problèma: tutti pòden comprann.
L’important l’è che sien del Monopòlio
 
  1. ----------- -----------
 
ONA TOSÈTTA LA GIUGA IN SUL POGGIOEU, “SUSPENSEAL SEMAFOR
Piscinina, pacciarottèlla. Dò specie de trezzitt fermaa con di nastritt coloraa, la tosètta cinesa la gh’ha minga pussee de trii ann. La giuga, deperlee, in sul poggioeu: on strascètt, ona pigòtta e quèlla che la doarìa vèss ona cuna.
Sòtta, in su la strada, i macchin se corren adree con frecass, se calchen al semafor, tra el strombettà di clacson e el stridor di fren: scatol grand coloraa a tegnuda stagna, piccol mond isolaa e estrani indifferent a la realtà che ie circonda.
I solitari del volant discorren cont i sò penser.
Gioin lavorador cerchen de slegerì la fadiga de la giornada con la musica. E el ritmo continov el fa vibrà sia quèi che guida, sia i passegger, che i struttur meccanich, fin a trasmètt ai vettur visin on segnal musical, ridòtt a la sempliz sfilza de battit ritmaa. A ona coppia de anzian ghe fa piasè vèss fermi al semafor per continoà el discors che aveven appèna inviaa.
E in sul poggioeu, al primm pian del vègg palazz, la tosètta la segutta a giugà. La lassa la bambola (fòrsi la s’è indormentada in de la soa cuna, quattada del sò strascètt celèst) e la va visin a la balaustra; ona ringhera de fèrr deformaa in di disègn d’on liberty ch’el temp l’ha faa diventaa negher.
La guarda giò travèrs la ferrada e i brascitt se tacchen al corriman i pee comincen a andà adree ai girivòlt del fèrr battuu, vann sù per i intrècc metallich, vann adree ai foeuj, passen da on gir a l’alter. La tosètta la va sù, la compariss, la torna giò, la va sù ancamò, la se spòrg.
Dai auto partiss on primm colp de clacsòn: i finestritt vègnen tiraa giò ona man la fa sègn a la piccola figura in su la ringhera. La sciora anziana la lassa in sospes el sò discors, la tira giò el finestrin, la vosa on quaicòss. El marì anca lù, con la vos rauca d’on nòno spaventaa. Da ògni macchina partissen son, vosà, riciamm, invid a quèi che passa in sul marciapee perchè on quaivun el faga on quaicòss.
Da la pòrta-finèstra del poggioeu, sbarattada riva nissun segnal. E la tosètta, come nient, la segutta la soa pericolosa esplorazion che ghe pias: per moeuves ghe basta pòcch. La se spòsta leggera da ona foeuja de fèrr a l’altra. La se pòggia a ona piccola “coròlla”, la fa leva, la se sping pussee a dèstra, poeu pussee in alt. La brascia sù la ringhera, la slonga el còll e el crappin vèrs el voeui.
Gh’è pù nissun ch’el varda el semafor: desènn de oeugg hinn pontaa su quèi trezzitt.
On gioinòtt el va giò de la macchina, el va svèlt vèrs el porton, i “nòni” vosen de noeuv: nissun riciamm el ghe riva, tròppa ciappada in quèll percors mai faa prima.
On attim e finiss tutt. Anca quèll gioeugh l’ha stuffida.
Fòrsi la soa pigòtta la s’è dissedada. Fòrsi i sò compit de mama piscinina la ciamen in d’on’altra part. I pescitt vann giò svèlt da l’intrècc de fèrr. La torna a la cuna. La tira sù el strascètt celèst e la spariss in del scur de la pòrta. De là ghe sarà el sorris d’ona mama che la s’è accòrta de nagòtt, a ricevela.
Da sòtta, el semafor l’è tornaa verd, i macchin se moeuven, isolaa e distratt e ognidun el partiss de noeuv ciappaa di sò penser. Ognidun domà per sè medèmm.
 
  1. ----------- -----------
 
LÈ MÈJ EL MATERAZZ CHEL 0,01 DINTERÈSS
Ona vòlta gh’era la banca. Per carità, la gh’è ancamò. Gh’hinn ancamò: hinn tanti e molto potent. Ma hinn pù quèi d’ona vòlta.
S’hinn accòrt quèi che in ’sti dì in del controllà l’estratt del trimèster, hann scopèrt che l’important istitutt de crèdit – quèll nassuu in seguit a on splendid accòrd tra banch stòrich e cass de risparmi – in sul cunt corrent vègg de pussee de vint ann ghe riserven on interèss attiv (se fa per dì) del 0,01 per cent, ch’el voeur dì el vun per desmila. Var a dì: se vun el gh’- ha in banca desmila euro (vint milion d’ona vòlta) el pò ciappà on euro (dòmila franch) d’interèss. A l’ann.
L’è l’istèss che dì nient. Anzi, scriv domà el zero a la vos interèss el sarìa pussee onèst e vegnaria minga el nervos.
Se’l controlla, cont ona telefonada giusta che se tratta minga d’on error de stampa e nanca d’on trattament che le castiga in manéra particolar, el risparmiador (se fa anmò per dì) el se accòrg che i sò danee in banca ghe costen on patrimòni. Perchè contra el fantastich interèss del 0,01 per cent gh’è de fà cunt anca di spes per l’amministrazion del cunt corrent, di operazion e di servizzi inscì tanto raccomandaa de la banca. L’è quèsta la spiegazion che ai sportèi gh’hann nò difficoltà a fornì.
Gh’era ona vòlta la banca, indoe el risparmiador el portava i danee per fai gestì con bon sens del bancher e del consili d’amministrazion. Ona scèlta de fiducia in cambi de l’impègn de conservà quèll capitalètt e a fall crèss in manéra intelligenta: i banch tiraven sù i cà, finanziaven ò metteven i danee in di impres, offriven i servìzzi e i util eren distribuii, in piccol ma valutabil quantità, ai “correntista”.
Incoeu l’è pù inscì: la banca – spieghen i operador – l’è on centro de servìzzi, ch’el offrìss attività e operazion de tanti sòrt, che vann pagaa. Se te voeuret fà rend i tò danee te ghe de cattà foeura in che manéra impegnai. In “fondi” in “titoli di Stato”, in azion e in alter mila possibilità. La banca la te da ona man a scernì, ma a decid te devet vèss tì.
E se te gh’hee nò di danee d’investì, se quèll del qual te gh’hee de bisògn l’è domà on cunt corrent, te gh’hee de pretend nagòtt in cambi. Te fann giamò on piasè a conservatt al sicur el tò stipendi e se fann pagà quèi pòcch desènn de euro a l’ann per i spes che, per colpa toa, gh’hann de sostegnì.
Eppur quèsta l’è la stèssa banca che per vint ann l’ha incassaa tutta contenta i rat del tò prèstit per la cà. Allora – eren temp d’inflazion – el tass d’interèss l’era del 14 per cent. Se te andavet in ross in sul cunt, la “penal” l’era pussee del 20 per cent. Se diseva che l’era ròba de strozzin.
E inveci eren ciallad: l’interèss attiv l’era del 10 per cent e el rappòrt fra l’attiv e el passiv l’era de vun a duu. Al massim.
E incoeu l’interèss attiv l’è al 0,01 per cent. L’interèss passiv se el cunt l’è in ross l’è del 11,75 per cent. L’è come dì 1.175 vòlt de pù.
Se gh’èmm de fà? I nòster vègg ne raccomandaven: «Tì ten nò i danee sòtt el materazz, mètti in banca, fai laorà».
E inveci el gh’aveva reson l’Arbore: el materazz anca per i danee l’è la felicità.
 
 
  1. ----------- -----------
 
LINQUISIZION DE CONDOMÌNI
«El soo mì chi l’è staa… el ragionatt del tèrz pian. Sì, quèll cont’el cagnoeu. L’hoo vist cont i mè oeugg: in del sacchètt del ruff el gh’aveva anca ona bottiglia de plastica e duu biccer ròtt… El can ch’el boia de nòtt e adess el ghe fa pagà anca la multa de l’Amsa!».
«Sì, ma mì la paghi nò. Perchè gh’hoo de pagà mì la multa per i biccer del ragionatt?».
Discors de condomìni. De condomìni colpii de brutt per avè minga rispettaa i regol che gh’è in su la raccòlta differenziada del ruff: spazzadura normal, veder, carta, plastica… e gh’è minga manéra de fà i furb perchè i “operador ecologich ormai hinn di investigador super-specializzaa.
On’oggiada e induvinen subit el sacch sospètt.
Mèj di finanzier in dogana, mèj di agent de l’antidròga.
Anzi gh’è in gir i vos che l’Amsa l’è adree a organizzà di repart cinòfil, cont i can ch’hann imparaa a usmà el ruff.
Allora come l’è che se pò difendes?
Come se pò scoprì el colpevol? L’argoment l’è a l’ordin del dì de tanti assemblèi condominial. Hinn staa propòst di contròll a sorpresa in di appartament, turni de guardia ai bidoni, rond in del dì e de nòtt, per sorprend el malnatt giusta in del moment del tradiment. I sospettaa hinn guardaa con diffidenza, saludaa in manéra frèggia e esclus da ògni iniziativa. I riunion con l’amministrador ris’cen de trasformass in procèss ai strii cont i potenziai inquinador de spazzadura soggètt a minacc minga tanto velaa.
Però fin’a pòcch temp fa el front di lamentèll l’era compatt (quèi che se lamentava eren del tutt d’accòrd) I stèss accusador d’incoeu manifestaven di dubbi bèi ciar. «Ma chi l’è che ne garantiss – diseven – che la raccòlta differenziada la serviss davéra? Mì hoo legiuu che poeu finiss tusscòss in di stèss discarich e in di stèss inceneridor». Vos, sospètt e protèst:
«Allora tirèmm via la tassa per la raccòlta del ruff…».
On front mandaa a tòcch dai mult de tucc, perchè i mult hann risvegliaa i coscenz ecologich assopii. Fòrsi sann nò i inquisidor del dì d’incoeu che prèst anca Milan el podarìa seguì l’esempi de alter città in doe la raccòlta differenziada la preved anca la division fra el sècch e l’umid, cont el pòrtaruff doppi in cusina, i sacchètt che se dislenguen in de per lor e, soratutt, el sòlit dubbi che ingòssa: «Ma la carta “semiplastificada” del cervellee la va in de la carta, in de l’umid ò in del sècch?».
 
  1. ----------- -----------
 
LÈ MÈJ SARAI SÙ IN DON CORTIL DON MUSEO COME ON BALLABIÒTT
“Ballabiòtt”: espression dialettal che la voeur dì “persòna che la var pòcch, de la qual se pò nò fidass”: tra el sempliz facilon e el ver e pròppi imbrojon”.
I vègg milanes sann però che per capì ben el sò ver significaa se dev fà duu pass in centro e pontà in su la Pinacotècca de Brera. Gh’è minga bisògn de pèrd tanto temp tra i sal per ammirà di quader meraviglios. L’è assee andà denter in del cortil de l’Accadèmia e guardà. Lì, in mèzz, bèlla granda gh’è la statoa dedicada da la città a Napoleon.
L’imperador, el grand conquistador, che l’avarìa dovuu sfilà cont i trupp sòtta l’arch de trionf del cors Sempion, l’è immortalaa in del bronz senza vestii: biòtt, come on dio grècch. Almen quèsti eren i intenzion de l’artista.
Ai milanes di primm temp del Vòttcent però la scultura l’ha faa on effètt del tutt divèrs. I popolan, ma fòrsi anca i nòbil, hinn minga riessii a vedè in quèlla statoa nient de eròich ò de spriritualment classich. El comment de tutti l’è staa molto sempliz: «El par vun ch’el balla biòtt».
De chì, la dis la tradizion, el soranòmm “ballabiòtt” daa prima a la statoa del Napoleon (che l’è stada sarada in del cortil de Brera inveci che missa in mostra in d’ona piazza) e poeu a chissessìa ch’el se comporta senza serietà.
Tutt quèst per dì che el succèss ò la mancanza de succèss d’on monument di vòlt l’è ligaa a di fatt che gh’hann pòcch a che vedè cont el giudizzi artistich ò cont i premèss colturai che n’hann stabilii la realizzazion.
I statov, a differenza di quader, gh’hann de spèss ona fonzion pubblica e donca, cont el pubblich gh’hann de fà i cunt.
Basta pensà che fin fann i monument de significaa politich:
miss in mostra in de la bòna sòrt, spostaa in di canton sconduu
quand cala la popolarità del soggètt che gh’è rappresentaa, adrittura tra giò e distrutt quand, cont on improvvis cambiament, la popolarità calada la diventa on cròll violént.
Per quèst, se el Comun el decidarà de rivedè la posizion e l’esistenza stèssa de cèrti monument cittadin, el doarìa tegnì cunt, oltra ai valutazion di tecnich, di espèrt e di critich, anca del giudizzi de la gent, che, tutt’i dì, si e troeuva denanz ai oeugg. Monument magari senza on particolr valor artistich, ma car ai abitant d’ona zòna perchè ne fann part “da semper” e hinn ormai on element del qual se pò nò fà a men perchè el fa part del panorama sentimental disegnaa dai lor ricòrd.
Alter òper, inveci, anca se firmaa da famos autor, hinn minga riessii a conquistà on spazzi in del spirit de la città e di milanes: realizzazion ch’hann minga savuu causà entusiasmo ò affètt, ma nanca l’ironìa distaccada necessaria a creà on soranòmm per toeu in gir. Basta pensà a la Guggia e Fil” del piazzal Cadòrna ò al misterios “Monument al Pertini” in via Manzon.
E hinn quèsti i òper ch’el Comun el doarìa fà sparì, magari sarandoi sù in del cortil d’on quai museo in doe di espèrt, student e studios pòden esaminai e ammirai, e sparminn però la vista ai passant ingenov.
Pròppi come el vègg “ballabiòtt”.
 
  1. ----------- -----------
 
MA MILANES SE NASS OPPUR SE DIVENTA, CONT EL RESPIRÀ LARIA E LA SCIGHÉRA?
Abbundius de Solario, Bernardo de Caponago, Donatus de Erba. L’è la metà del Quattercent: l’ambrosin, per i milanes, l’è la moneda in vigor, almen come pò vèssel on fiorin dòr, e i nòmm di trii famos cittadin se pòden leg in del longh elench di Noeuvcent del Consili General de “l’Aurea Repubblica Ambrosiana” «eletti il 17 Agosto del 1447 dai Capitani e Difensori della libertà dell’eccelsa ed illustre Comunità Milanese». Trii nòmm fra i tanti che ne dimostren senza ombra de dubbi i origin pù ò men lontan da la cinta di mur urban. Gh’è i De Balsamo e i De Merate, i De Padua, i De Castano e i De Bustis, mes’ciaa ai Vicecomes, ai Ghiringhellis, ai De Biffis, ai Boffinis, ai Ferraris e ai Sancto Ambrosio. E lor, i milanes de Novaa, de Bollaa, de Vimercaa, de Meda, hinn ona grand part di famos personagg ciamaa a governà la libera città in chi trii ann de “aurea repubblica” fra i Signorii di Visconti e di Sfòrza. Milanes “arios” se disarìa incoeu, l’è vera però tanto introdòtt in de la vita e in de la stòria de la città, de vèss cattaa foeura per fà part del sò govèrno.
E fòrsi anca allora on quai De Bossiis, ò Capra, ò Crivellis l’avrà brontolaa che «ormai de milanes vera in ’sta città sèmm restaa in pòcch». Senza immaginà che, in di sècol, alter milion de forestee se sarien trovaa in sui Navili per costruì la vita e la stòria de la città. Inscì se on quaidun el vorèss cercà de spiegà ’se voeur dì vèss milanes, el podarìa de sicur “pontà” in sul laorà, in su la “capacità impreditorial”,
in sul spirit d’iniziativa, in su la voeuja d’impegnass per el ben comun, senza desmentegà i manii de grandèzza tipich del “bauscia” pront a risòlv tutt’i problèma cont el classich “ghe pensi mì”. Ma el doarìa anca tegnì cunt che quèsti hinn pregi e difètt d’ona città in de la qual i “forestee” e i fioeu di “forestee” hinn senz’alter in mag gioranza. Come se cèrti caratteristich se podessèn assorbì con l’aria che se respira, insèma a la scighéra.
Allora, fòrsi, el bèll de la milanesità, prima d’ògni altra considerazion el sta pròppi in del vèss bon de accògli e de fai diventà simil. Ò, mèj, in de la disponibilità de offrì a tanti, se minga a tutti, l’occasion de laorà per lù e per i alter.
Cèrt, minga semper el clima l’è el stèss. L’ondada d’immigrazion di ann Cinquanta e Sessanta l’ha sollevaa anca di ostilità e di manifestazion de razzismo. «Non si affitta ai terroni» («Se fitta minga ai terroni») se podeva leg su ona quèi cà. Ma adèss i fioeu de chi immigraa lì gh’hann di pòst de responsabilità e anca important.
E incoeu? Incoeu la noeuva frontiera l’è rappresentada dai miara d’immigraa rivaa d’ògni part del mond. E allora la scommessa l’è pròppi quèsta. Vedè se in di pròssimm ann la città la savarà ricev, inserì, ma soratutt milanesizzà anca ’sti noeuv rivaa. Oppur se, come se preòccupa on quaidun, i differenz profond de stòria e de coltura che ie separen da numm gh’avarann la mèj e finirann per ciappà pee in su l’anima de la città e creà ona noeuva realtà che adèss però se rièss nò a pensà.
 
  1. ----------- -----------
LA TERRIBIL MALEDIZION DE LA CALDÉRA DE CAMBIÀ
«Che la rabbia del Signor la te ciappass cont ona violenza foeura de la nòrma e che la te obbligass a cambià la caldéra de cà». L’è difficil immaginà ona maledizion pussee greva de quèsta.
Tutt comincia cont el rivà d’on tècnich per on “preventiv a gratis”. El personagg in question, ciamaa in manéra sintètica “tèrmotècnich”, l’è, a dilla tutta, ’na sòrta de èsser che ’l continoa a cambià facciada, ’na via de mèzz fra el trombee d’ona vòlta e on consiglier de Cassazion.
Lù el rièss a parlà senza fass di problèma de tubi, de la manéra de taccass a di alter tubazion, de normativ nazionai, regionai, comunai, e el tira in ball ògni dodes second la Gazzètta Official.
Quèll che vègn dòpo, l’è condizionaa dal tipo de abitazion de proprietà del maledètt (intes come chi l’è staa colpii de la maledizion). Quèll che vègn foeura cont el minor di mai l’è el padron d’on appartament in d’on condomìni.
La caldéra de cambià in ’sto cas, la se troeuva in cusina.
L’è facil: se tira giò el brusador vègg e se mètt sù quèll noeuv. Nò! Gh’è ’l problèma del “gombet”. Nient de vedè cont l’articolazion umana: el gombet, el sarìa el tubo de scarich di fumm de la caldéra, che (Gazzètta Official a la man) el gh’ha d’avègh on element vertical d’ona longhèzza proporzionada al pròppi diàmetro. E naturalment el gombet vègg el gh’ha minga i giust proporzion.
Soluzion: ò se tira sù ’l bus d’entrada in del mur (che però l’è giamò tròpp vesin al soffìtt) ò se sbassa la caldéra.
E l’è inutil che el scarognaa el cerca de spiegà che l’ impiant in question l’era giamò lì quand lù l’aveva compraa l’appartament “termoautònomo” e che tutta la cusina l’è stada montada intorna a la posizion de la caldéra: motor immòbil intorna al qual la s’è sviluppada la sistemazion di mòbil pensil e di elettrodomèstich. Nient de fà: la caldéra la dev vèss sbassada; in caso contrari, l’impiant el gh’avarà minga l’abilitazion e, per quèst, la condanna la sarà del gel etèrno e cunta pòcch se, in che la manéra chì, la cusina la va trada giò e fada sù de noeuv, cont i mòbil pensil pussee bass e on frigo noeuv de pacca, perchè quèll vègg (a incàss) l’è foeura de misura per podè adattall a la noeuva sistemazion.
Ciallad a paragon de quèll che ghe spètta al proprietari d’ona cà mònofamiliar. Chì el problèma (a part quèll del gombet che ’l gh’è semper) el va a toccà tutt l’impiànt, in doe el se troeuva e la soa alimentazion a gass.
La caldéra l’è sistemada in d’on local che ’na vòlta ’l se ciamava in manéra sempliz gabinètt, ma che al dì d’incoeu, anca se gh’è minga la dòccia ò la vasca, l’è catalogaa, con rigor, come bagn. E lì – el dis l’èsser misterios – la caldéra la pò minga stà. Ghe podarìa stàgh ona “turbo”, ma minga i tubazion del gass.
E su l’utilitaa d’avègh ona caldéra senza combostibil se podarìa dervì on simpatich sipariètt.
Donca vegnèmm ai contromisur: la caldéra la gh’ha de stà foeura de la cà, dedree, in doe gh’è la possibilità de fà rivà el tubo del gass (ch’el gh’ha de vèss in d’on tòcch soll, senza di giontùr) che da la facciàda, in dove se troeuva el contoeur, el traversarà tutta l’abitazion grazie a ona serie de perforazion faa ’me se dev.
Altra possibilità: fà passà el gass per la cusina, in dove, diversament che in del bagn e in cantina, i tubazion pòden avègh tutt’ i giont che se voeur, «perchè – el dis l’espèrt – se gh’è ona pèrdita, la spuzza la se fa sentì subit». Rivaa in sul dedree de la cà, se incassarà la caldéra in del mur. De lì se partissarà cont ona serie de tubi in bèllavista e, soratutt, cont ona meraviliosa “cappa” d’on bèll luster azzal che ’l rivarà al soree, el sbusarà e ’l saltarà foeura de sora di copp.
E l’è in ’sto moment che ’l pòver òmm el scoprìss che ’l sarìa pussee facil lassà stà la caldéra e cambià cà.
 
 
  1. ----------- -----------
 
FRIGORIFER DE CAMBIÀ? DIGHEL: TEL VEDAREET A GUARÌ
«Orco sciampin… credi pròppi che doaroo cambià el frigo.
’St’estaa l’ha cominciaa a perd di colp e adèss, dent per dent, el pèrd anca l’acqua…».
«Ma tì te ghe l’hee dii?».
«Dii? A chi?».
«Al frigorifer».
«Ma te see foeura de coo, ò te me toeuvet in gir?».
«Nò, nò, parli sul seri. Tì proeuva a dighel. Ò mèj anmò, fa come s’el ghe fudèss minga. Comincia a ciappà di misur, sègni in su on fojètt, e dì a vos alta che te devet fà on gir in di magazzin per vedè i modell e i prèzzi. Parlen con la toa miee…».
«Ò Signor, te see diventaa pròppi matt…».
«Tì fides. Fa la proeuva. A la pesg te comprareet on frigo noeuv. Ma te garantissi che di vòlt el fonziòna. A mì l’è giamò succèss pròppi cont on frigo e poeu cont on televisor,
I immagin eren sbiavii e anca i color eren minga bèi ciar. Inscì hoo cominciaa a fà el necessari per sostituill:
misur, prèzzi, march e i discussion in famiglia se scernì “tubo catòdich” ò “plasma.” Temp ona settimana el mè vègg televisor el s’è rimiss a fonzionà che l’è ona meravilia.
Soo nò come spiegall, ma di vòlt i macchin el fann: par che sien lì, lì per s’cioppà, tì te se rassègnet per dovè fà la spesa noeuva e lor se “riprenden”. Inveci con l’otomòbil m’è succèss pròppi tutt’el contrari. Almen on para de vòlt m’è capitaa che ona macchina veggiòtta, che però tutt sommaa la fonzionava anmò ben, la s’è bloccada tutt a on bòtt quand hoo ordinaa l’auto noeuva. Pareva che l’avèss decis de fermass per semper. Tanto ormai…».
«Son semper pussee preoccupaa per tì. Guarda che ’sta toa fissazion l’è minga normal: te pòdet nò pensà che onelettrodomestich “el guarissa” ò ona macchina la se “sui  cida” domà perchè hann sentii che tì te voeuret cambiai».
«Eppur l’è succèss. E l’è nò che ’l var domà per i macchinari.
Gh’è anca i piant».
«I piant?».
«Sì i piant. ’Scolta. Mì gh’avevi in del giardin on acer splendid. Cressuu ben, ben proporzionaa, con di foeuj molto bèi che in de la stagion cambiaven color dal ross al verd. Ona meravilia. On quèi ann fa però, el s’è malaa.
L’ha cominciaa a pèrd i foeuj. I ramm diventaven sècch. El perdeva fina di gròss tòcch de rusca che lassaven vedè on lègn sutt, senza linfa, senza vita. Me dispiaseva tanto, ma hoo pensaa che ormai ch’era pù nagòtt de fà. Podevi domà trall giò e mètten on alter al sò pòst. Con la mia miee avevom pensaa a on ciprèss. Ona pianta magnifica, drizza, compatta che domà in de numm la fa pensà ai cimiteri.
Se se va in Toscana, inveci, ghe n’è depertutt. Anzi, dato che serom in de chi part lì, sèmm andaa a vedè in d’on para de vivee quanto costaven e de che grossezza se podeven portà a cà in macchina. L’era estaa, gh’avevom giamò ona quai tonellada de valis e de bagali vari. El ciprèss el ghe stava pròppi nò. Inscì sèmm tornaa a cà senza: avarion decis on’altra vòlta. L’acer l’era semper pussee mal ridòtt, ma in primavera gh’è rivaa el miracol. L’è ripartii a la granda: ramm noeuv, foeuj splendid, ciòma spèssa e semper pussee alta. Rèsten domà i cicatris de la rusca. Come l’è success? El soo nò. Come per el frigorifer e el televisor, Anzi a pensagh ben quèst l’è on sistèma ch’el doarìa dovrà anca el Comun. L’è ann ch’el trà giò i piant malaa. I platen hinn sparii. Fòrsi el dovaria limitass a dà l’inviada a ona quai sostituzion: on quai tecnich, dò misur, on geòmetra ch’el programma in doe mètt i fust noeuv. E chissà mai, magari in la primavera de l’ann dòpo, gh’è tutt risòlt ».
 
  1. -------- -----------
 
ONA VITA SPENDUDA A BARCAMENASS TRA I TELECOMAND
«Vorevi cambià canal e gh’è partii el condizionador. Inscì mì hoo cominciaa a pensà che in la cà ghe fuss on quai demòni “elettromagnetich” bon de invià ò de smorzà per el piasè sò de lù, elettrodomèstich e apparècc tv. Nient de tutt quèst. Mì avevi domà sbagliaa el telecomand: vorevi passà in sul Canal 5 e schisciavi ’me on matt el tast de fà invià el condizionador». Quest l’è inevitabil in di cà in doe i telecomand aumenten dì per dì, spars tra i tavol e i divan, i mobilètt e i ciffon.
Fin’a on quèi ann fa el telecomand l’era vun e l’era l’unich, ver segnal de comand in de la famiglia: el scètter del capp, el baston del “pòtere” senza limit, var a dì come quèll che ona vòlta in di campagn del Vòttcent, eren staa i ciav de la di spensa.
In sul tavol ò in su l’ottomana el telecomand el vegniva miss arent al resgiô ch’el podeva dispònn com’el voreva.
Amabil sciori dispòst a lassà in man di miee tutt l’andament de la cà e a subì i sò scèlt in materia de vestì, mangià e vacanz, faseven varè l’autorità che ghe competeva, pù ò men spòttica, in sui programma de la television. Ma quèst l’era domà la “preistòria. A mètt prèst in crisi quèll modell ecco el moltiplicass di televisor. Giamò el vegnì avoltra el second apparècc (in cusina ò in stanza de lètt),  l’ha creaa i primm rottur in quèll sistèma de “pòtere”. E quand anca i fioeu hann conquistaa el diritto a on pròppi televisor, gh’è crollaa tusscòss. El “potere” tv del resgiô l’è sparii come anca l’union famigliar, sparsa tra i vari apparècc, in di divers stanz, a guardà programma different. E l’era minga finida. Ai duu ò trii telecomand tv hann cominciaa a giontass quèi del videoregistrador e del complèss hi-fi. E quand i videocassètt hann lassaa el pòst ai dvd, el videoregistrador, cont el sò telecomand, l’è restaa a bon cunt al sò pòst, come lettor di vègg cassètt e come strument de registrazion di programma tv. Ma a
fagh compagnia intrattant gh’era rivaa el “decòder” di ret satellitar (ò digital) cont el sò regolar comand a distanza.
Poeu l’è stada la vòlta del condizionador, e el numer di comand a distanza l’è aumentaa anmò pussee:
tanti, (se pòden telecomandà anca i tapparèll, i lampadari e i ventilador de soffitt) tutti che se somèjen de fà spavent e altertant inutil se pontaa contra l’apparècc sbagliaa. Ògni tentativ de mes’ciall l’è destinaa senz’alter a fallì e anca la soa sostituzion l’è on’impresa minga de pòcch.
Quand on telecomand el se s’cèppa l’è praticament impossil trovà anmò el stèss mòdell: se dev ripiegà sui modèll universai. Pù ò men dotaa de fonzion, che salten on poo de chì e de là, fassaa sù in di sò tutinn de gòma, i universai vann “taraa” second la marca del televisor. “Attenzion però” el spiega el gentil commèss del negòzzi d’elettrodomestich, “i còdes d’identificazion de la marca hinn riferii ai modell abbastanza recent. Se el televisor l’è molto vègg, gh’è’l ris’c che fonziònen nò”.
«Ma allora – gh’è de domandass – a cosa servèn?». Se’l televisor l’è de adèss l’è anca el telecomand, che se spera el fonziòna anmò ben; e se pròppi el dovèss rompes cuntum de trovà anmò el modèll original. El ricambi universal el sèrv giust per sostituì i telecomand vègg e che ormai fabbrichen pù».
E l’è inscì, al de là di scrupol del commèss. E a l’elenco di telecomand domèstich se pò taccà anca l’ultim rivaa: el sostitutt.
 
  1. ----------- -----------
 
EL VER PRIMM DÌ DE LANN TRA EL TORNÀ A CÀ E I CANTIER STRADAI
Ma sèmm sicur ch’el primm dì de l’ann el sia el 1° de Genar? Le dis el calendari, ch’el fa scattà in quèll dì el passagg d’on ann finii, a quèll che ven dòpo, inscì come el compleann el sègna per ognidun ona tacca noeuva in su la strada de l’inveggì che de fatt el proced ògni dì.
In realtà, però, “passada la fèsta” del Primm, cosa, cambia el 2 de Genar? Pròppi pòcch! Quèi ch’hann lavoraa el 30 ò el 31 e hann minga ciappaa di feri se troeuven ancamò in de la sòlita “routine” lavorativa. I fioeu continoen i vacanz fin dòpo la Befana. Ma i ritmi de la vita rèsten i stèss; l’è difficil individoà on quaicòss de completament noeuv in de la prima settimana de l’ann.
A pensagh ben, el ver inizzi de l’ann l’è el 1° de Settember.
L’è chì che scatten i novità: a scòla e al lavorà.
Scolar e insegnant tornen in di class per ona noeuva stagion scolastica e in di aziend ciappen el via i programma noeuv, i modifich organizzativ, i progètt studiaa a “tavolin” prima di feri. Donca cambiament in di aziend e quèi pussee sempliz in di cà, tanto studiaa e miss de part in di mes estiv, finalment ciappen còrp.
E anca in strada la musica la cambia minga; a ògni ripresa se troeuva di rotond noeuv, on quai sens unich modificaa, on tratt noeuv a velocità controllada elettrònicament on semafor perfezionaa, on “stòp” noeuv.
Cèrt se se ritroeuva anmò tutti insèma (però con minga tanta passion!) in di vègg ingorgh, ma anca chì no manchen i novità: deviazion minga conossuu, cantier mai incontraa, cov su di strad che fin a pòcch settimann prima se podeven percorr bèi spedii. Ò quasi.
Quèst’ann, in manéra particolar, par ch’el Comun e i aziend di servizzi se sien daa de fà. L’è assee girà per la città per accòrges: cantier piccol e grand, asfalt rifaa, tubi ò cav miss giò noeuv, scav e scavètt, segnalètica, cavallètt, percors obbligaa, streccioeur e invasion provvisòri di corsii preferenziai per superà ona quai interruzion de la careggiada ordinaria.
On campionari molto largh de ostacol e interruzion che finissen per causà di noeuv blòcch de la circolazion, cov che finissen pù (che continoen fin a sera tardi), noeuv ingorgh, che se gionten a quèi giamò conossuu e che serom sicur de trovà ancamò quand tornavom di vacanz.
E anca quèsta, in fond, l’è ona novità. Numm serom abituaa ai cantier stradai in di mes estiv, cont el traffich ridòtt ò adrittura a la città quasi desèrta: numeros, segnalaa, compagnaa dai scus di responsabil (sòlita la “formola”: «Abbiov pazienza, sèmm ’dree lavorà per vialter»), ma semper pront a vèss sarà sù e smontaa prima de tornà di vacanz.
’Sta vòlta inveci ecco la sorpresa: i cantier n’hann spettaa! Hinn tucc lì, in mèzz a la strada, pront a ricevegh quand tornom e compagnagh in ’sti primm giornad de ripresa del laorà. Giusta per rend anmò pussee difficil el tornà ai vègg fadigh e a impègn noeuv. E anca quèsta, in fond, l’è ona novità de ver Primm dì de l’Ann.
 
  1. ----------- -----------
 
CHE TOCCASANA QUEI PICCOLI COLPI DI FORTUNA!
«Per compensare la jella di questi giorni dovrei vincere due Lotterie di Capodanno di fila».
La Lotteria, sinonimo di grande fortuna, come il vecchio 13 al Totocalcio o il 6 al Superenalotto. Ma c’è anche un altro tipo di fortuna: quella spicciola, quotidiana, senza squilli di tromba. Quella buona per far scoppiare di invidia amici e parenti.
«Dove hai posteggiato la macchina?». «Qui sotto. C’era un buco proprio qui davanti». E il collega che ha appena parcheggiato a due chilometri dall’ufficio impallidisce.
È la stessa buona sorte che accompagna chi, immancabilmente, sceglie il fine settimana giusto, quello con il sole al mare e la neve in montagna, mentre i colleghi, che hanno puntato su un altro sabato, si trovano a battere i denti in spiaggia o a guardare l’erba sulle piste.
E i saldi? Al momento buono, quando i negozi offrono occasioni imperdibili, c’è sempre una signora che riesce a trovare a prezzo ultrascontato il vestito della taglia giusta e della tinta desiderata, lasciando alle amiche modelli bellissimi, ma confezionati su misura per donne cannone o adolescenti a rischio anoressia.
Stessa classe del distinto signore capace di scendere in metropolitana o di raggiungere la fermata dell’autobus nel preciso istante in cui, in fondo al rettilineo, si vede sputare la sagoma della vettura che altri attendono impazientemente da decine di minuti. Senza dubbio si tratta del medesimo personaggio che, quando, per un comprensibile attimo di distrazione della sua buona stella, si ritrova con una ruota a terra, scopre sorridendo di aver forato esattamente davanti alla bottega di un gommista, che risolverà il problema in pochi minuti, senza perdite di tempo, fatica e imprecazioni.
anmò
di studi officiai al riguard), che la gent la se troeuva in di negòzzi ò in di bar a ondad: gh’è in certi moment ona fòlla de soffegà e in alter moment gh’è di paus de voeui, cioè gh’è quasi nissun. El san ben sia i commèss che i barista, che spètten cont ansia chi moment lì de intervall per ciappà fiaa, senza mancà però d’avè prima servii quèll client che, se sa nò perchè, el rièss semper a andà denter in del cervellee sòtta cà ò al bar che gh’è in sul canton, pròppi in del moment che i commèss e i barista hinn a soa completta disposizion. L’è question de cavicc? Cèrt. Con tutta probabilità l’è la stèssa fortuna che le pòrta a l’Asl, ò in banca, ò a l’Offizzi di Tass, pròppi in del moment che ògni coa l’è sparida e l’è possibil streppà de la macchinètta che ie distribuiss, el bigliettin cont el numer che, per magìa, l’è adree a comparì in sul “display” de vun di sportèi.
La sarà anca senza dubbi la stèssa “nasta” che la ghe suggeriss, appèna vegnuu foeura de la farmacia cont ona confezion de pinol in man, de indovinà subit el lato giust in doe se dev dervì la scatola, In ’sto cas, se disarà, l’è minga on grand colp de fortuna: i probabilità de succèss hinn del 50 per cent, L’è vera! Ma allora perchè gh’è de la gent che la catta semper foeura l’alter lato, quèll in doe i pinol se presenten faa sù in del “bugiardino”, el fojètt con la composizion, la “posologia” e l’elenco di terribil effètt negativ che gh’hann?
Question de bòna sòrt, apponto: de piccol colp de fortuna che hinn on rimedi minga de rid per la qualità de la vita. Cèrt, vinc a la Lotteria ò al Superenalòtt l’è on’altra ròba. Ma anca ’sti piccol bèi sorpresinn giornalier de la fortuna iutten a viv mèj e a comincià la giornada cont on sorris: e quèst l’è minga ona ròba de pòcch!
 
 
  1. ----------- -----------
 
INCOEU SPOS: IN DE LA LISTA NÒZZEGHÈ L NUMER DEL CUNT CORRENT
«T’hee sentii? Se sposa la tosa del Franco. Bisògnarà fagh el regall».
Se comincia semper inscì: prima el se nonzia a vos, poeu gh’è la comunicazion official, con la patecipazion e i benis.
Quèll che gh’è cambiaa l’è quèll che ven dòpo.
De quèll moment lì, ona vòlta, per parent e amis scattava la caccia al regall giust: bèll, util, a on prèzzi proporzionaa al grad de parentèlla ò de amicizia. El mèj (in del caso de parent a la lontana ò de conoscénz on poo superficiai) on quaicòss de grazios a on prèzzi ragionevol.
El “colp de maester” (de tegnì segrètt al massim) l’era de riessì a “riciclà” on regall ricevuu on poo de temp prima e conservaa con tanta cura spettando la bòna occasion.
El ris’c (per i spos) l’era de ricev oggètt pòcch gradii:
l’orribil vas de la zia Pina ò l’improbabil spègg d’anticamera (de sicur frutt de “riciclagg”) regalaa da ona collega d’offizzi. L’alter pericol l’era quèll di “doppioni” “triploni” e multipl vari: trè zuccherer ugual, vundes cabaré de divèrs misur, bon per servì in tavola inter disnà aziendai.
De chì la grand invenzion dé la “lista nòzze”. Daccòrd cont on negòzzi specializzaa e con la presentazion d’on elenco cont el dettali de tutt quèll che gh’hann voeuja d’avè i spos: a partì dai piccol oggètt che se dopéra semper (e che costen pòcch) a quèi pussee raffinaa e important per la cusina, per la tavola e per la stanza de lètt.
Còmoda, pratica, util, ’sta noeuva soluzion la sollevava amis e parent de ògni sfòrz de fantasia, ma ’l cancellava in d’on colp soll, la possibilità de “riciclaggi ò de fà di bèi figur” a pòcch prèzzi. Con la lista se pò nò barà: l’impègn de la spesa l’è scritt bèll ciar visin a l’oggètt cattà foeura.
Anca ’sto sistèma però el comincia a fà vedè la còrda. El matrimòni e l’allestiment de la cà noeuva però minga semper corrisponden. Tanti còbbi riven a la cerimònia (religiosa ò civil) dòpo on certo temp che viveven insèma. La cà la gh’è giamò e l’è anca mobiliada. Gh’è domà de completalla ma quèll che manca però l’è minga assee per tra insèma ona “lista nòzze” e che per de pù farien part di pian alt de la scala di valor e di cost. Piatt, pignatt, posad, piccol “elettrodomestich” hinn giamò al sò pòst, in di armadi e sui mensol. Restarien domà certi “ricercatèzz” bei car, che i spos vorarien comprà personalment. Se gh’avèssen, s’intend i danee. Inscì come ghe farìa piasè avègh a disposizion on bèll poo de danee per fà on viagg de “nòzze” de lusso.
L’indispensabil el gh’è giamò. Manca el superfloo. E allora la soluzion l’è molto facil: parent e amis hinn invidaa a contribuì direttament. E chì i tècnich se moltiplichen.
I pussee timid se limiten a dì de dà quèll che pòden sia ai famigliar che ai amis pussee intim e hinn invidaa a consegnà l’offèrta in busta sarada. Gh’è di alter che spètten el “disnà del sposalizzi” per “tirà el colp”: con l’appògg di amis organizzen ona vera e pròpria collètta con tanto de bussolòtt de fà girà tra i tavol.
I pussee desgaggiaa e modèrni però se moeuven per temp: cioè fin dal moment di partecipazion. In sul cartonsin classich, oltra ai nòmm di spos, al dì e al loeugh de la cerimònia e del riceviment, gh’è ona nòta cont on numer de cunt corrent, in sul qual, parent e amis podarannversà quèll che intenden dà.
Insòma: né fior (né regai) ma òper de ben. A favor di spositt!
 
  1. ----------- -----------
 
EL POZZ DE SAN PATRIZZI DE QUÈLL CHEL GIUSTA TUSSCÒSS DEPERLÙ
«Buttall via? Ma te see sicura? Nò, nò. El mètti in del ripostili.
Se sa mai. Magari el podarà vegnì bon…».
Pòcch importa de cosa l’è che s’è ’dree parlà. In ’stì cas el var el “slogan” antigh di grand magazzin: da la guggia al bastiment. Pòden vèss di vègg vid ò on tostapan brusaa, on portalampada, on rubinètt ò on majon andaa giò de mòda. El ripostili l’è in grad de assorbii tusscòss: l’è lù el ver bus negher d’ògni appartament.
Tutt el dipend da l’ingòssa che ghe ciappa al padron de cà quand el gh’ha davanti el bus senza fond de la ruéra. Lee, la miee, de sòlit la par molto pussee desgaggiada. A lee ghe pias rinnovà, buttà via on quaicòss che gh’è in di stanz e svoià i guardaròba. L’è lee che la prepara serèna bors pien de ròba de trà via. Ma l’è semper lee che la gh’ha minga el coragg de rivà fin in fond a quèll che l’è ’dree a fà. Per la verità la sa che quasi de sicur el marì el se accorgiarà nò che certi oggètt che’l ricòrda nanca pù d’avè, hinn sparii. Eppur a l’ultim moment la se blòcca. La gh’ha minga el coragg de caregass completament de quèlla responsabilità. La voeur el “via libera”.
A l’è chì che tutt el se blòcca. Se comincia cont ona scèrna  precisa de tutt’i oggètt condanaa a vèss sbattuu via:
ògni tòcch el ven miss in esamm e molti, di vòlt tucc, vègnen salvaa de la condana final e fognaa via in del limbo del ripostili. In d’on quai cas, ma rar, vegnarann davéra recuperaa e dovraa anmò. Quasi semper però restarann custodii fin’al moment de ona destinazion noeuva: la cantina.
Perchè el tragitt ch’el pòrta al bidon del ruff, ò a la discarica, el preved ona seconda tappa.
El passagg el scatta in del moment che se pò minga fà a men de vedè che ghe sta pròppi pù nagòtt, cioè che tutt’i scaffai hinn pussee che pien e anca el spazzi per ri vagh l’è semper occupaa de barricad che se pò nò superà.
A ’sto ponto, dòpo continov segnalazion de la miee, anca el marì el se convinc che l’è rivaa el moment de slegerì la situazion. Ma ancamò ona vòlta l’ingòssa de la spazzadura la gh’ha la mèj. Ma pròppi pòcch oggètt vègnen destinaa direttament a la “raccolta differenziata”. La maggior part, però, perdarann anmò pussee d’importanza. Passen in cantina e domà quand anca ’sto local el sarà pien ras, sarann inviaa a la distruzion, per lassà spazzi a ona noeuva ondada de ròbb che riva.
Inscì, per on moment, el sgabuzzin el torna a vègh l’aspètt de ripostilli ordinaa, cont i scaffai, ai quai se pò rivà.
E su quèsti, come semper, gh’è ona filéra de ròbb ai quai se pò nò rinonzià da semper e per semper, al sicur de qualsessia ipòtesi de podè vèss sbattuu via: on poo de material elèttrich, tòcch idraulich, bors vègg, articol de ferrarezza.
Ma, soratutt, scatol de tòlla, perlopù nassuu per contegnì di biscòtt danes ò raffinaa confezion de ciccolatitt e adèss passaa a ospità on miscmasc de articol de menudraja meccanica: vid a taj, a stèlla, a brugola, bullon, dadi, ciòd, ciav vègg, guarnizion on poo frust, spin e pres de corrent. Cioè quèll ch’el padron de cà l’ha battezzaa cont on poo d’ironìa: “de tutt on poo”. El ver incrollabil “mito” de qualsessia “bricolagista”, el pozz de San Patrizzi in del qual ognidun de quèi che giusten in deperlor in cà, el spera de trovà el tòcch giust al moment giust.
El numer di scatol poeu l’è divèrs per ògni ripostilli. A fà la differenza l’è minga tanto la disponibilità del spazzi, quanto el spirit de cattà sù del padron de cà: gh’è chi l’è che se limita a tegnì de part i tòcch smontaa di oggètt che, finalment, l’ha decis de buttà via («Va ben, buttel pur via, ma prima recuperi el fil elèttrich e i vid»), ma gh’è anca chi, in strada, no ’l resist a la tentazion de cattà sù on bullon, on dado, on ciòd che, cont el sò sberlusì, l’ha attiraa la soa attenzion.
Perchè, el sann tucc: «El podarìa semper servì».
 
  1. ----------- -----------
 
IN OFFIZZI EL PESCADOR EL GHÈ, MA L SE VED NÒ
«E el spinning? T’hee mai provaa a “spinning”?».
«El spinning? Se l’è?».
«Ma dai… te see ’dree scherzà? El spinning: cana curta, cugiarin tiraa de la riva, streppaa sù…».
«Ah, el cugiarin… cèrt, ma hoo mai ciappaa nagòtt».
Pescador. Ormai anca lor parlen on “gergo” a base de “paroloni ingles”: “spinning”, carpfishing”, che’l sarìa poeu la pèsca di càrpen, “catch and release”, ch’el voeur dì che te buttet anmò in l’acqua el pèss appèna pescaa, “black bass” var a dì el boccalon, ò pèrsich-trutta, per i pussee raffinaa…  “Anglofili” e “anglofoni” anca lor. Ma domà in riva a on fiumm ò in del negòzzi de articol sportiv. In gir, in sul lavorà, “ a bottega” come se diseva ona vòlta, el pescador l’è difficil de fà sortì de la tana come ona “salmonada” in d’on torrent de montagna. Lù, el sta fognaa, sconduu, mi me tizzaa.
Parlà de pèsca, foeura di ambient canònich, l’è minga scicch. L’è sportiv parlà de tennis, l’è de fin cuntà sù di podisnà in sul “green” (praa) del gòlf, l’è semper elegant ricordà ona cavalcada. L’è fina intrigant parlà de caccia, magara sòttvos, per minga fass sentì de tanti collega “animalista” e “ambientalista”.
Ma la pèsca… la pèsca l’è senz’alter “out”: l’è ona ròba de pensionaa ò de fanatich.
Però… Però l’è assee guardass intorna, se càpita de andà a spass in riva a on lagh, a l’Idroscalo ò sui andann del Navili, per vedèll. L’è on scior distint che a l’improvvis el rallenta el pass, el se ferma e el varda l’acqua. El partiss de bèll noeuv, el va avanti on quèi meter e poeu el se ferma ancamò e el dà on’altra oggiada al de là de la riva. ’Sta vòlta el se ferma a vardà per pussee temp e el sguard el par che’l se pèrda in del voeui de la corrent ò del moviment di ond. Ma l’è minga inscì: el sò oeugg el ponta pussee in bass, sòtta la superfice de l’acqua. El varda i pèss, el cerca caveden e arborèll, el troeuva tracc de scardol e pèrsich. Se sbaglia nò a pensà che l’è on “cripto-pescatore”.
L’è lù quèll che in offizzi el se ’scond e se ne varda ben de parlà de la soa passion. Ma minga semper el ghe rièss. Di vòlt l’è assee on sègn. Dò paròll su d’ona domènica passada in su la riva d’on fiumm ò «in vun de quèi laghètt in doe se pèsca a pagament: te see, cont i fiolitt…». L’è el segnal. El discors el se slarga e salta foeura che in de l’offizzi gh’è on quaivun d’alter che mai s’immaginava, lì pront a parlann.
Se comincia cont el ricordà di mattinn de tanto temp fa, tutt passaa in riva a l’Adda ò al Tesin. De quèll levà sù, al primm ciar del dì in del silenzi ch’el par minga nanca vera, intanta che se travèrsa la città in biciclètta, cont i cann ligaa al telar: i primm in “fibra”, insèma a la vèggia “fissa” de bambô. E el “molinell” noeuv de pacca, in del zainètt.
La fermada per mangià on sanguis e i primm ragg d’on sô bass e umid in su la riva del fiumm. L’odor de l’èrba bagnada e de la palta, el cercà el pòst che va mèj, la contentèzza per quèll che se ciappa per primm e el tornà indree intanta che se pedala su d’ona strada che la par diventada pussee longa.
Ma quèst l’è minga tutt. Ormai l’è rivaa el moment de la verità. Se se accòrg che dòpo on quai ann de “pausa” la passion l’è tornada a galla “complice” on quèi laghètt a pagament («Te see cont i fiolitt») ò ona “cannètta de quatter ghèi” comprada al mar («Tanto per passà el temp»). E da la “cannètta” s’è passaa a l’attrezzadura complèta e in regola con la licenza.
I cart ormai hinn squajà. Cont el ricordà i temp lontan se passa a cuntà sù del dì d’incoeu; di pòst e di tècnich, di èsch e di attrezzadur.
L’è la liberazion! Finalment, anca in offizzi se pò domandà: «Ma tì, a “spinning”, t’hee mai provaa?».
 
  1. ----------- -----------
 
METROPOLITANA Ò METROPÒLITAN? ÒGNI CARRÒZZA LA TE OFFRISS ON CONCÈRT
«Allora te see pront per la grand prima?».
«Qual?».
«Fa minga el spiritos. Quèlla de la Scala, no? Hinn ròbb de dì a on “melomane” come tì? Me ricòrdi de quand te se accampavet foeura del teater per podè avè on bigliètt in loggion per el 7 de dicember…».
«Ah, la Scala! Quèst ann mì hoo lassaa pèrd. Se saveva nanca se la ghe sarìa stada…».
Colpa del sciòpero di orchestrai: annunziaa, come semper e poeu revocaa. El sciòpero proclamaa per el 7 de dicember l’è diventaa ormai ona tradizion de Sant Ambroeus, come el “Pontifical” del Cardinal, la consègna di Benemerenz civich e, naturalment, la prima de la Scala, perchè a la fin, ògni ann la prima la gh’è: el teater el se impieniss, la “Milano bene” la sfila cont i autorità, i attor, i intellettuai e i “stellin” de torno. Tutt come semper. Domà cont on ciccinìn de “suspence” in pù. E i milanes pòden gòd el spettacol de la “grand serada”.
Per gòd i spettacol de la Scala, inveci, la faccenda la se fa pussee complicada. I bigliètt costen on oeugg e trovai l’è pussee difficil che vinc al “Superenalòtto”: tra i abbonament, i bigliètt riservaa ai turista giappones cont el pacchètt “all inclusive” (tutt compres), i pòst scuntaa per i associazion, per i scòl e i grupp de la tèrza età, i “ingrèss” in vendita libera e convenient hinn diventaa ona rarità.
E i appassionaa de la musica?
Pòden semper rifass con la metropolitana, che l’è minga el Metropòlitan, ma la fa de tutt per somejagh.
Per sentì la musica dal viv, el sistèma pussee sempliz l’è d’infilass in d’ona vettura del metrò. Gh’è minga bisògn de cattà foeura la linea e l’ora; in qualsesìa moment de la giornada e su qualsesìa carròzza, el spettacol l’è assicuraa.
a pòst la soa attrezzadura e el tacca con la musica.
Gh’è el violinista ch’el se strusa adree on registrador con l’amplificador montaa su d’on carrèll per esibiss su d’ona base orchestral. Gh’è quèll che sòna la fisa compagnaa de la miee. Gh’è di ghitarista e manca nanca quèll ch’el sòna el xilòfon e ch’el rièss a piccà i tast giust intanta ch’el ten l’istrument tra i genoeugg anca se gh’è i vibrazion e i scorlid.
E el repertòri l’è el pussee vast. Dai valzer viennes de l’anzian violinista, ai tanghi argentin del “ròm” de la fisa, dal fòlk de la ghitara a ona immaginaria “Marcia a la turca” sonada cont energia da on xilòfon de l’“Est europeo”.
Pòcch minutt d’esecuzion e poeu l’è ’l moment del sòlit gir “cont el piattin”, che al dì d’incoeu, in gèner, l’è sostituii cont on biccer de plastica, per minga fà borlà giò la moneda, perchè cont el moviment del metrò se se rièss, el sarìa on’ esibizion de “alta class circense” dègna, a soa vòlta, d’on’altra raccòlta de limòsina. Pòcch paròll d’invid, in del quasi complètt disinterèss di viaggiador: facc che se vòlten de l’altra part, oggiad che voeuren dì «nanca de parlann» ò «hoo giamò daa dò fermad fa a on alter ch’el sonava la ghitara» ò con l’espression de «ghe n’hoo minga nanca per mì…».
Rifud pensaa in tutt i lingu del mond e faa capì cont el stèss silenzi. Perchè, pròppi come quèi che sòna, anca chi scolta l’è rivaa de ògni sit de la tèrra. On quaidun, però, el rispond a l’appèll, dò ò trè moned scarlighen denter el biccer.
El sonador el ringrazia, el se invia vèrs la pòrta e a la prima fermada el va foeura de corsa, pront a saltà sù su la carròzza vesin per ripètt l’esecuzion in d’on teater noeuv per on pubblich noeuv. Ma ch’el pisòcca a la stèssa manéra, cioè in manéra internazional.
 
 
  1. ----------- -----------
 
TE SEET INVIDAA A ON MATRIMÒNI? PREPARET: SE DEV DOMANDÀ ON PRÈSTIT
«Come la và cont i regai? Te ghe de fann anmò tanti?».
«Nò, nò. Pochissim. Mì pòdi nò permettom de spendascià ».
«Ahi, Ahi, l’è la crisi? Te seet in cassa integrazion?».
«Nò, nissuna cassa. Però gh’è on gròss problèma: se sposa on mè amis e lù el m’ha invidaa al matrimòni».
«Va ben, te dovaree fà on regall de pù. Me par nò el cas de mèttela giò dura…».
«Mèttela giò dura? Lù el se sposa in sul lagh de Garda, e l’ha invidaa ona centèna de persònn e lì l’ha prenotaa tusscòss:
el disnà, la zèna, el dòpozèna, la musica e anca i stanz in albergo, perchè pòdom minga finì la baldòria ai dò or de nòtt e tornà a cà da Gardone… Lù l’ha prenotaa, ma numm devom pagà. Per quèst sénta strengiuda a Natal: per tutta la famiglia».
La mòda del matrimòni “extralusso” l’è adree a spandes.
El modèll hinn minga i sposalizzi di grand attor del cine vinc l’è quèll di vip ganassa de cà nòstra, di stellinn televisiv, di velinn, lètterinn, numèrinn e sportèllinn, cont i sò compagn giugador de ballon, ex giugador de ballon, cusin di giugador de ballon. L’è el schema classich di “briatorini” e di “vampine” che in di nòtt milanes e roman corren adree ai fotorepòrter per fass fotografà: lusso, lusso, lusso.
vinc l’è quèll di vip ganassa de cà nòstra, di stellinn televisiv, di velinn, lètterinn, numèrinn e sportèllinn, cont i sò compagn giugador de ballon, ex giugador de ballon, cusin di giugador de ballon. L’è el schema classich di “briatorini” e di “vampine” che in di nòtt milanes e roman corren adree ai fotorepòrter per fass fotografà: lusso, lusso, lusso.
Tant che, tradòtt in de la realtà d‘on scrupolos ragionatt innamoraa d’ona graziosa commèssa, el diventa on impègn ch’el ruina, per i parent, per i amis e per i conoscent.
Se comincia con la cerimònia in d’ona gésa pièna de invidaa rivaa de tutt’i part. Quèst el sarìa nò on grand problèma se la gésa in question la fudèss, come la voeur la tradizion, la parròcchia de la sposa.
Tanta stupidità la ven superada da ona scèlta importan ta: se se sposa in d’ona basilica, in d’ona cattedral, in d’ona gesètta de montagna ò anca in riva al mar. Qualsessia soluzion l’è bòna, basta che el templi el sia distant almen ona centèna de chilòmetri de cà. De quèll sit lì se se spòsta de alter 50-100 chilòmetri per rivà al sit del banchètt del sposalizzi, che naturalment, el pò nò vèss domà on disnà, ò pegg on rinfrèsch. Nò: el banchètt l’è in realtà ona seduda che la finiss pù e che la se dèrva cont on aperitiv in pee, el vaa innanz cont on disnà de lusso, e infin, se fa per dì, cont el taj de la torta.
A ’sto ponto i invidaa, inveci de tornà a cà, hinn pregaa de stà lì in de l’albergo, de ciappà pòst in di stanz a lor riservaa, rinfrescass, cambiass e tornà a tavola per ona zèna leggera, che la se concluderà domà cont el passagg a la pista de ball, in doe parent e amis podarann descadenass fin’ai or piscinitt, esclus quèi che s’cincaa de la fadiga ò costrètt a compagnà in stanza i fioeu, ne profitten per buttass giò in sul lètt e tirass sù pù fin al dì dòpo.
A quell ponto lì se capiss che chi l’avarà superaa la proeuva de ball, el karaoke, el gioeugh de società, la raccòlta di offèrt per el viagg de spos de la còppia, el podarà nò tornà a cà. Anca per lor se dervarann i stanz de l’albergo.
Ma dato che l’è bèll ciar che nè i duu spos nè i sò gent di spònen de reddit e de capitai assee per sopportà la spesa complètta, tocca ai amis e ai parent pagass almen el viagg e el pernottament, ma tanti vòlt anca ona generosa part del disnaron, e de la musica dal viv. Senza cuntà che tanti vòlt al cunt se giunten anca i foeugh artificiai, i acròbata e i saltimbanch.
Donca se on quaivun a Natal el mostra el “brascin curt” in di spes per i regai, l’è minga ditt che lù el gh’abbia paura per el futur… Fòrsi l’è adree domà a pensà che cont on matrimòni in vista, lù el farà ben a domandà on prèstit.
 
  1. ----------- -----------
 
BABBI NATALETACCAA SÙ AI POGGIOEU COME CUBISTA
L’omètt con la barba par ch’el sia ’dree rampegass vèrs on poggioeu. El gh’ha ona manéra de fà sospètt e, el sacch che l’òmm alt ona spanna el pòrta in spalla el pararìa confermà ògni brutt penser che se pò fà in sui sò intenzion. L’impression l’è ch’el voeura rivà a la ringhera, scavalcalla e infilass denter in de l’appartament per svoiall in tutta tranquillità intanta che i proprietari hinn lontan per i fèst de Natal.
Domà on particolar el fa a pugn con l’idèa che ognidun de numm el gh’ha d’on cubista: quèll vestii ross nanca de cred. Perchè mai on lader el doaria vestiss de capp a pee de pann scarlatt per attirà l’attenzion de tutti quèi che passen?
La rispòsta a ’sta domanda la riva quand numm andèmm vesin a la cà ciappada de mira dal bizarr personagg, pòdom vedè che i misur ridòtt de l’òmm l’è nò on problèma de vista a causa de la distanza: l’omètt l’è pròppi alt come on pigotton ò pòcch de pù.
E quèll sacch portaa con sfacciataggin in su la spalla l’è minga faa per cattà sù i frutt de la “razzia domestica” ma almen in de l’immaginazion popolar, per portà mercanzii e dòlci ai inquilitt de l’appartament. In pòcch paròll se tratta minga d’on lader, ma d’on “Babbo Natale” de vun di oramai tanti pigotton de “Babbo Natale” che tappezzen i facciad di palazz, di condomìni, di grattaciel e di villètt.
Hinn tacca sù ai poggioeu, tegnuu fòrt ai grondann, penduu giò dai gelosii, quacciaa sora i scòss, impataccaa ai veder di finester.
Comparissen de vòlta in vòlta come acròbata in forma
“mignon” come di ginnich piccol che tenten la salida a la còrda ò anca come di sempliz sacchètt coloraa mettuu foeura di finester. Fina come impiccaa piscinitt che donden sora l’entrada de la cà.
On quai ann fa, quand s’hinn vist per la prima vòlta aveven provocaa ona cèrta curiosità, e on ciccinin de simpatia.
I mamm ie mostraven ai fiolitt cont on sorris, l’era on quaicòss de noeuv e de rar. Incoeu l’è on’invasion: i negòzzi, i supermercaa, i centri commerciai, ne tiren foeura a centènn e a centènn vègnen miss in vista sui ringher e sui scòss. Piccol magg ross, subit impiastraa de la polver, de la pioeuva, de lo “smòg”.
Ona mòda come on’altra. On tentativ de dà on sègn che se veda la giòia in del festeggià ’sti dì. Come i luminéri che ona vòlta se usaven domà per fà brillà al scur i sandalinn de tanti color di “alber de Natal” e che incoeu semper pussee de spèss vègnen sistemaa foeura di cà, in sui facciad, in sui poggioeu, in sui piant del giardin condominial ò privaa. Luminéri che fina a pòcch ann fa se limitaven a vèss intermittent e che adèss, grazie ai sofisticaa congègn elettrònich rièssen a offrì semper pussee complicaa gioeugh de lus e de color: cascad de brillant, infinii corres adree de piccol stèll, filer de tòni e de sfumadur.
El 25 de dicember l’è passaa, regai, disnà e tombol hinn giamò on ricòrd, ma i Babbi Natale e i luminéri restarann al sò pòst fina a la fin di fèst, quand sarann mèttuu via denter i scatolon e tornarann in di ripostili e in di cantinn.
Ma on quaicòss el pò ancamò succed.
Prima de la Befana i ringher, i grondann e i gelosii podarann vèss ciappaa de mira da ròsc de minuscol veggètt da l’inconfondibil toalètt: el sottannon, el fazzolètt in sul coo, la scoa e la gèrla in sui spall.
Anca la Befana, giustament, la voeur la soa part.
 
  1. ----------- -----------
 
STII ATTENT AI LADER DEL SUPERMECAA: LÈ MÈJ CUNTÀ VID E BISTÈCCH
«Ma l’è minga possibil! Pòden minga vèss inscì pòcch…».
El scior distint, el s’è piantaa denanz a on scaffal del supermercaa, al repart del “bricolage” e el varda cont’on aria incèrta ona confezion de vid. El segutta a girà in di man la  scatolètta de plastica e i 6 ò 7 vidinn d’otton sberlusent. El studia la scatolètta trasparenta, el contròlla el prèzzi, el pensa, el barbòtta ona quèi paròla; el tacca sù la scatolètta al brascin de metall de l’espositor e ne catta foeura on’altra de la fila vesin. Anca chì i vid hinn men d’ona desèna.
Tèrz contròll: el slonga la man vèrs el fond de “l’esposidor”, el ciappa ona confezion noeuva e lì tutt el ghe diventa ciar. Là in fond al scaffal, in di confezion gh’è tutt’i 20 vid segnaa in su l’etichètta. El problèma l’è risòlt: da quèi denanz in prima fila hann robaa! On quaidun el gh’aveva bisògn d’ona vintèna de vid e, inveci de ciappà ona confezion a pagament, l’ha pensaa ben de sgraffignann ona desèna da on para de scatol, si è infilaa in saccòccia e poeu l’è andaa via.
Valor di 20-22 vid robaa: on euro, on euro e mèzz. E la stèssa ròba l’è stada fada on ciccin pussee in là, cont i ciòd e i bòrchi; voeur dì, che la tecnica l’è ’dree a ciappà pee!
El ragionament l’è elementar. El robalizzi al supermercaa el ven scopèrt se se cerca de andà foeura cont ona confezion complètta adòss. In’sto caso, se el sistèma de protezion el fonziòna, a l’“uscida” el scatta el segnal d’allarma.
Nessun intracchen l’è inveci in grado de denonzià la presenza de oggètt singol, con via la confezion. Inscì, vid, ciòd, bòrchi e alter piccol articol de ferrarèzza sparissen senza lassà el sègn. Ma l’è anca vera che el stèss sistèma el pò fonzionà cont on’infinità de prodòtt: ciccolatitt e biscòtt, giocattol, profumm e dentifrici, lampadinn e savonètt.
Qualsessia prodòtt confezionaa el podarìa vèss tirà foeura del “contenidor” e faa sparì, lassando el rivestiment voeui in sul scaffal. El problèma, in ’sto caso l’è quèll de riessì a slisà via da la vigilanza e dai telecamer.
Ma gh’è anca on alter aspètt de la faccenda. I conseguenz per i alter client. Nissun, de fatt, el portarìa a la cassa ona confezion voeuia de dentifricio; el sò pòcch pes el farìa capì subit el robalizzi che gh’è staa. Divèrs el caso di vid.
On quaivun, sora penser, el podarìa ciappà sù la confezion semivoeuia e accòrges domà quand l’è a cà che quèll che gh’è dent l’è ridòtt.
La considerazion l’è indispensabil per spiegà el comportament del scior distint cont aspirazion al “bricolage” dòpo la scopèrta di vid che mancaven. Domà inscì se pò capì, perchè, quand l’ha lassaa el repart de ferrarèzza, l’ha cominciaa a cuntà voeuna per voeuna i fètt de fesa e i cotelètt in sul bancon de la macelleria. Lì, tra i brasoeul e el stuaa in bèlla mostra in di sò confezion “cellophanaa”, el lader de vid ò vun ch’el gh’ha famm ch’el voeur imitall, avarien poduu trovà el terren adatt ai sò impres.
Ògni vaschètta de “polistiròlo” el gh’ha denter trè ò quatter fètt de carna: se se ne tira via voeuna per ògni confezion se pò mètt insèma on bèll mèzz chilo de polpa.
Cèrt che fà sparì ona bistècca l’è minga facil come mètt in saccòccia ona manada de ciòd, ma in del robalizzi gh’- ha de vèssegh almen on ciccin de abilità e de organizzazion:
saccòcc bèi grand fodraa de plastica e oeugg espèrt per cattà foeura el moment giust.
Chì ghe va de mèzz inveci del supermercaa, el podarìa vèss on client distratt e ch’el viv in fiducia, pront a pagà a la cassa el prèzzi fissaa per la confezion complètta. Insòma:
on involontari “te compret 3 e te paghet 4”.
A men che ona scatolètta de vid piscinitt de otton la t’abbia miss in guardia.
 
  1. ----------- -----------
 
PAGÈLL CONT I VÒTI? RÒBA VÈGGIA! I GIUDIZZI GHEREN IN DI ANN VINT
“Lodevole, buono, sufficiente”.
Ricòrdi i vègg pagèll de mè mader, class 1921. Ricòrdi la bèlla scatola de lègn lucid in doe eren conservaa, insèma ai fòto e ai document di alter temp.
Ricòrdi la mia meravilia quand hoo vist quèi giudizzi comunicaa a paròll e minga cont i numer e la mia mama che la me spiegava che’l “lodevole” l’era pù ò men come on 9 ò on 10, che cont on “buono” se stava in sul 7 e che el “sufficiente” el voreva dì on 6. Eren i pagèll de la fin di ann vint, con bòna pas de quèi che disen che incoeu, cont el tornà ai vòti, se fa on pass indree de trent’ann. Se se dòpra l’istèss meter, se podarìa dì che quand s’è adottaa i giudizzi, in di ann Settanta, s’era tornaa indree adrittura de mèzz sècol, salvo poeu a scoprì che anmò prima, in del temp de la “Grande Guerra”, i pagèll di elementar gh’aveven i vòti cont i numer.
Insòma, hinn i classich “cors e ricors” stòrich de l’istruzion, che in certi ròbb somiglien a la mòda: sottann curt, sottann longh, scarp a ponta, scarp bombaa, giusta per fatt cambià el guardaròba.
Eppur gh’è quèi che manden di avvis d’allarma. Gh’è di prèsidi , di insegnant, di sindacalista che gh’hann di preoccupazion per ona modifica che la mettarìa i fiolitt in se sa minga che infèsc.
Prèsidi, insegnant e sindacalista che in molti casi hinn cressuu a son de vòti fin dai elementar, come del rèst la gran part de la nòstra class dirigent d’adèss: “ leader” de partii, grand “manager”, intelletuai, imprenditor che par  nò che gh’abbien avuu “l’infanzia” ruvinada per avè avuu el 5 in matematica ò el 7 in condòtta.
Per tutti lor, quèi ch’hann faa i elementar da la fin dè la guèrra ai ann Settanta, i giudizzi indicaa a paròll eren li mitaa a la valutazion de proeuv men important: i compit a cà, on quai esercizzi minga decisiv faa in class. Di “bene”, “bravo” stringaa, fin al livèll pussee bass: el “visto”,quasi semper faa cont ona “V” granda e maiuscola, segnada  da la maèstra con la matita rossa, che la voreva dì chel’insegnant l’aveva controllaa l’ersercizzi faa senza trovà di  element interessant de valutazion. Molto scars, donca, anzi quasi senza nissun valor l’interess del scolar per i giudizzi indicaa a paròll.
Ma tornèmm a incoeu. Quanto el pò mèttegh on fiolètt viscor del tèrz millènni a capì che cont el 6 s’è promòss e cont el 5 nò e che ciappà el 8 l’è senz’alter mèj che ciappà el 4?
Chi l’è che l’ha legiuu i allucinant istruzion de vun qualsesìa di “videògioeugh” che, bèi desgaggiaa, i nòster creatur utilizzen, el sa che i fiolitt del dì d’incoeu minga domà capissen e imparen al vòlo tusscòss, ma hinn anca abituaa a confrontass cont el concètt del “ponteggio” e con l’idèa de la “vittòria” ò de la “sconfitta” giugaa pròppi in sul fil di ponti ottegnuu.
Mèj pensà a on quaicòss d’alter, pònn di alter problèma e di alter preoccupazion ai insegnant. In del dà i vòti, almen ai pussee piscinitt, limitéves a la matematica elementar:
dii pur i giudizzi con la gionta di mèzz pont, concedéves el lusso d’on quai “pù” ò “men”. Ma fermeves lì.
Per scoprì che l’è anca possibil ciappà on “dal 6 e mèzz a 7 men” e per capì che (nissun sa el perchè) “dal 5 al 6” l’è mèj che’l “5 e mèzz” gh’avarann temp pussee avanti. Ai superior.
 
 
  1. ----------- -----------
 
IN DI CAMP «SÒTTA LA NEV PAN», IN CITTÀ «SÒTTA LA NEV BUS»
El pont de Gréch, l’è sera e sluscia. De fianch a la careggiada ona macchina ferma, cont i lampeggiant pizz e el triangol giamò sistemaa on poo distant. Lì arent gh’è trè persònn, telefonitt in man, cunten sù se gh’è success:
avvisen quèi de cà, domanden soccors. Spètten.
In su la strada s’è formada ona piccola coa de auto: quèi che eren dedree de che la macchina lì hinn staa salvaa dal guai di alter, perchè quand l’è stada quasi sbalzada in su l’enòrme busa per poeu fermass de colp cont i roeud sgangheraa, quèi che staven dedree gh’hann avuu el temp de frenà e de andà incontra a l’ostacol con prudenza. La  fòssa, larga come la careggiada, profonda assee per mètt foeura uso on para de gòmm, se minga anca on “avantreno” l’era sconduda de la pioeuva e del scur: pièna d’acqua fin al livèll de l’asfalt la podeva parè ona qualsessia pocciacchera, profonda pòcch centimetri.
L’è domà vun di tanti episòdi che tutti i otomobilista milanes hann vist, ò pesg vivuu in ’sti settimann de nev (prima) e de pioeuva (dòpo).
On quaidun se l’è cavada cont on strabalz e on poo de scaggètt, di alter s’hinn dovuu fermà e valutà i dagn. El sann ben i milanes Dòc, ma anca i “pendolar” che ògni dì riven in città e, prima de raggiungela, gh’hann de fà i cunt cont i bus de la periferia. Perchè el fenòmeno l’è nò ona specialità meneghina ma de tutt el Grand Milan (e anca se minga gradida) a conferma che tutt el territòri de quèll che se ciama città metropolitana, l’è l’istèss. In ’sti casi – suggerissen sicur i espèrt – se dev ciamà i ghisa ò quanto men fà i fotografii de la busa e de la macchina danneggiada:
servirann per domandà i dagn al Comun de competenza.
Operazion per la verità, minga semper facil. Ghe toccarà ai offizzi legai di assicurazion cercà de convinc ch’hinn vera i immagin on poo tremorent e scur, scattaa cont el telefonin.
E quèll che cunten sù i otomobilista gh’hann minga de scancellà i esperienz de quèi che cammina a pee, perchè a tutti pò capità, quand se va giò de on tramm, ò se se lassa on marciapee, d’infilass in d’on dislivèll imprevist con di ris’c seri de fass mal ai gamb e ai cavigg.
Fin chì i effètt. Ma i caus? Come mai l’è assee on poo de nev e de pioeuva per fà a sbrindol ona part del “mant stradal” de la città?
Perchè l’è vera che ’sto inverna difficil l’è ’dree a fà di di - saster on poo in tutt’Italia. Ma l’è anca vera che in de numm, tutt sommaa, èmm minga dovuu fà front a grand cataclismi: ona bèlla fioccada a la Befana, pòcch centimetri a la fin de genar e tanta, tanta pioeuva. De cèrt molto pegg che in di ultim ann, ma nient de straordinari e d’imprevedibil per ona città minga de cèrt conossuda in del mond per el sò clima teved.
Insòma, minga per fà el classich discors de veggètt, ma ona vòlta… Ona vòlta – disen i sòlit espèrt – l’asfalt l’era divèrs: l’è cambiaa adèss, con cos’è che l’è faa? De sicur per cercà di prèzzi pussee bass e, fòrsi, per limità i effètt d’inquinament.
Ma gh’è anca de domandass in che manéra allora vegniven tacconaa i strad: quanto asfalt el vegniva dopraa per stoppà ona busa de manéra che nò la se formass anmò dòpo pòcch dì, per quanto temp se lassava che el terren el se sistemass prima d’asfaltall anmò dòpo d’avè scavaa. Discussion interessant per i tecnich. Ai otomobilista rèsta l’incertèzza de andà in di strad che pòden scond di sorpres pericolos, e de cèrt gh’è che ona vòlta la saviezza di paisan, custòd di conoscenz meteorològich, la recitava cont ottimismo. «Sòtta la nev el pan». Incoeu, l’esperienza urbana decisa la dis: «Sòtta la nev i bus».
 
  1. ----------- -----------
 
POER VÈGG GOLFITT CHHINN MAI STAA VENDUU
Saldi, saldissim, svendit. Scunt del 20, 50, 70 per cent.
La gara la s’è dervida a l’inizzi de l’ann e l’andarà avanti fina ai primm de marz.
La stagion del smèrcio sòttcost l’è on appontament ch’el manca mai per i consumador e i commerciant: i client che cerchen l’ “affari” de l’ann, i negoziant impegnaa a fà foeura quèll che gh’è restaa, soratutt s’hinn giò de moral per on  andament fiacch di vendit ordinari.
La voeuja del “colp gròss” però el pò fà di brutt schèrz sui duu front. El pò pannà la vista a quèll ch’el compra spingiuu a fà di acquist inutil ò a borlà denter in d’ona quai trappola ben combinada, ma la pò anca aumentà la famm de affari di commerciant tant de indui in tentazion.
Ann indree gh’era on negoziètt de vestii de dòna in doe, a ògni temp di sald vegniven semper propòst i capp minga venduu in de la stagion, mis’ciaa però a di fond de magazzin molto vègg. L’era assee dovrà on ciccin de attenzion e on poo de memòria per capì come l’andava.
Che fussen minga di capp “frèsch de stagion” l’era ciar anca al comprador che l’andava de premura. Ma l’è nò  assee. I client sòlit ie riconosseven ormai cont on’oggiada, a ògni inizzi d’ann. Eren lì, semper i stèss, semper minga venduu, semper pussee vègg e foeura de mòda; gh’era on para de golfitt e ona série de camis ricamaa, che i dònn del rion conosseven a memòria. Eren on ponto de riferiment fiss e ch’el cambiava mai. L’era on simpatich tradizional appontament cont el passaa.
A ògni stagion de saldi, golfitt e camis d’alter temp vegniven tiraa foeura del fond scur d’on quai scaffal del retrobottega per vèss miss in vedrina per on para de settimann de glòria e de “visibilità” e poeu de noeuv in di ròbb de desmentegà, in de l’ombra frèggia del “foeura mòda” fin a l’ann dòpo. Per chi vègg “stimabilissim” capp, l’era ona specie de vacanza invernal, on rito ch’el se ripetteva con domà ona variazion: el prèzzi.
Perchè el vero problèma del negoziant l’era bèll ciar, quèll de fissà on prèzzi che’l se podeva cred. Se l’avèss davéra scuntaa el prèzzi originari di gòlf e di camisètt, el sarìa andà giò talment tanto sòtta i prèzzi del moment che l’avarìa minga poduu fà cred a la svendita. Giamò a mètti foeura al prèzzi primitiv sarien risultaa al de sòtta de ògni propòsta de scunt. El problèma donca l’era de calcolà on aument ragionevol in di termin de l’inflazion general e de aument commerciai per definì on cost “de mercaa” e, su quèst, applicà el scunt de stagion.
On’operazion d’impègn, ma inutil: gòlf e camis ricamaa, dòpo la tradizional esibizion invernal, tornaven senza fall al sò pòst in del retrobottega e ai client restava la curiosità de vedè se l’ann dòpo se sarien vist anmò in vedrina.
Inscì, anmò adèss che el negòzzi l’ha saraa sù d’on bèll poo de temp, gh’è on quaidun che’l se domanda se, almen in de l’ultima definitiva liquidazion, on quaivun el s’è decis a comprai e a portassi via.
Rispond l’è impossibil, ma l’impression l’è che in d’on quèi cantonscèll, in de l’armoar de cà del negoziant in pension, troeuven pòst trè ò quatter camis e on para de golfitt ann Vottanta, vègg, foeura mòda, ma “come noeuv”: mai miss sù. Anzi: pròppi mai venduu.
 
  1. ----------- -----------
 
LÈ MINGA POSSIBIL ANDÀ DENTER IN BANCA SENZA TROVÀ I CIAV DE CÀ
La sciora la ravana in truscia in de la borsa. La tira foeura i ciav de l’otomòbil, ona scatolètta de zipria e on rossètt in confezion metallica. Poeu la se ferma indecisa.
Fòrsi l’è minga assee. Fòrsi se dev tirà foeura anca el telefonin e, soratutt i ciav de cà, che sa Dio dove hinn andaa a casciass.
La borsa d’ona dòna, se sa, l’è ona specie d’univèrs ambulant, on pozz senza fond, quanto gh’è de pussee simil ai saccòcc del “disneyan Eta Beta” che se pòda immaginà. L’è minga facil trovà on quaicòss in condizion normai, fra i scompart, saccòcc interni e lampo estèrni. L’è praticament impossibil fall in de la prèssa de dovè conclud ona mattina de commission, tra offizzi pubblich e negòzzi, in temp poeu anca per andà a toeu el fiolin a scòla.
A ’sto ponto la sciora se ved che l’è demoralizzada. La cascia anmò tusscòss in de la borsa e la va via intanta che la barbòtta deperlee: “in banca torni doman, con la borsètta piccola”.
Perchè – e l’è on particolar minga de rid – la scèna la se svòlg in de l’atrio d’ona banca, subit al de là de l’entrada principal e a pòcch pass de la “bussola” a dò pòrt che la permètt de andà ai sportèi.
Lì, in de l’atrio, insèma a l’inevitabil “espositor” di “depliant”
sui ultim propòst de crèdit (con cunt corrent a interèss fantastich vesin al 0,5 per cent), se pò ammirà la classica sfilza de cassettinn in doe i client deven lassà denter i oggètt metallich. De ’st’operazion se pò nò fà a men per minga finì bloccaa dal “metal detectòr “tra i dò pòrt de la “bussola” d’entrada, in d’ona sòrta de microascensoeur bon de fà vegnì on attacch de “claustrofobìa” anca a on sommergibilista.
Ti lì: ona sfilza de scatolètt istèss di cassètt de la pòsta d’on condomìni, però cont el ciondol numeraa. Lì se dev mètt giò i oggètt metallich. Lì se dev lassà, fra i alter ròbb, i ciav de la cà e de l’otomòbil.
E intanta ch’el fann in tanti pensen che se on quèi ladronscèll pussee furb di alter, inveci de impegnass tanto per assaltà a colp de lancia tèrmica el “caveau” de la banca, el decidèss de moeuves su d’on terren pussee modèst e a la soa portada, quèlla lì la podarìa vèss la “tèrra promèssa”.
Fà saltà la saradura di cassettinn el par on gioeugh de fioeu e ona vòlta ciappaa i ciav de cà e de l’otomòbil de on quaidun, l’orizzont professional del nòster ladronscèll el podarìa senz’alter parì pussee rosaa.
Quèsti però hinn tutt considerazion che ai banch interessen nò. El problèma l’è la sicurèzza. E difendes de ona rapina l’è important per tucc: per i impiegaa, e per quèi che risparmia, per i bancher e per i client. Senza cuntà che – hinn de cèrt pront a sicurà – che se pò nò cred, ma nanca pensà, che on quaivun el pòda scassinà i cassettinn de l’entrada sòtta i oeugg de la “guardia giurada” ò sòtta i contròll di telecamer de vigilanza!
Daccòrd. Ma intanta che la se invìa vèrs la scòla del fioeu e la fa el programma per el dì dòpo per andà anmò in banca, a la sciora ghe ven on lampo de gèni de nanca cred:
sarìa minga possibil per la banca mètt di cassètt pussee grand, in doe ghe starìa denter tutta la borsa per sparmì de dovè cercà, semper agitaa l’oggètt metallich?
La doarìa minga vèss on’operazion che costa tanto. L’è vera che per i banch hinn temp gramm, ma on quai euro podarien anca trovall.
 
  1. ----------- -----------
 
SCHÈRZ, CANTÀ E BALLÀ A COMAND: ALLEGRIA OBBLIGADA, CHE TRISTÈZZA!
«Òh, se Dìo voeur da adèss sèmm in Quaresima. L’è finida con ’sto Carneval!».
«Dì, ma tì te se sentet ben?».
«Benissim, anzi, da incoeu mèj. Mì ne podevi pù de mascher, fèst, gioeugh, schèrz…».
«Ò bèlla, ò bèlla, mì savevi nò de ’sta toa vocazion masochista. Te fa piasè soffrì?».
«Dì nò di stupidad… L’è pròppi nò masochismo, mì voraria domà on poo de lògica».
«Famm capì».
«Tì pénsegh ben a sora. El Carneval el nass come ultim s’cioppettant moment de legrìa prima de la Quaresima, del temp de penitenza, de limitazion, de sacrifizzi. Ona sòrta de compensazion anticipada. Inscì come la gran paccia de la giòia. Almen a tavola. Donca per avè el diritto a festeggià el Carneval bisognarìa impegnass a rispettà con altertant impègn i restrizion de la Quaresima.
de la giòia. Almen a tavola. Donca per avè el diritto a festeggià el Carneval bisognarìa impegnass a rispettà con altertant impègn i restrizion de la Quaresima.
Ma adèss chi l’è che le fa? Se festeggia el Carneval, ma se ignòra la Quaresima. Inscì l’è tròpp facil. E poeu, che bisògn gh’è de dedicà on period determinaa al Carneval?
Chì oramai l’è carneval semper e depertutt. Basta guardass in gir, per i strad. Basta leg i giornai, guardà la television.
Lì l’è ona carnevalada continoa: la gent che la vosa, che la fà i gèst, che la taccà-lit, che la cunta sù i sò fatti; di gent mai vist e “pseudòfamos” che gòden a fass spià dal bus de la saradura; di personagg con di pettenadur e vestii improbabil.
I pussee seri hinn quèi de “Scherzi a parte”…».
«Adèss mì hoo capii. Mì me seri sbagliaa. Tì te see nò masochista, tì te see domà on vègg moralista brontolon».
«El sarà anca inscì. Ma l’è minga assee. La verità l’è che mì troeuvi stupida la legria a comand, la fèsta obbligada. Mì sop pòrti nò l’idèa che in cèrti dì e in cèrti pòst se gh’ha de stà sù allegher, che se deva per fòrza avè voeuja de scherzà. L’è ona ròba de ciòd, l’è minga natural. E a vèss sincer giamò el me piaseva pòcch quand seri fioeu. Mì capivi nò che gust ghe fudèss a andà in gir mascheraa. E poeu, chi l’è che l’ha dii che a Carneval ògni schèrz el var? On schèrz stupid el fa inrabì sia a Carneval che in qualsessìa moment de l’ann».
«Insòma, per tì l’era on patiment giamò de quand te seret piscinin…».
«Esagerèmm nò. Mì me divertivi minga tròpp, ma l’era nanca on dramma. La situazion però l’è peggiorada andando innanz cont i ann…».
«Natural, a diventà vègg tì te see diventaa pussee seccaperdee ».
«Nò. Cioè, el pò vèss anca inscì, ma l’è nò quèll el problèma.
El guai l’è che cont el passà di ann el Carneval, a Milan, l’è diventaa pussee ona ròba pubblica e donca el s’è diffus. Ona vòlta gh’eren i fioeu in maschera e on quai schèrz goliardich de student d’università con la voeuja de fà stupidad. Or mai, da ann, sèmm passaa al Carneval istituzional:
l’è organizzaa, pianificaa, finanziaa dal Comun.
Gh’è manifestazion, festeggiament, musica, cant, ball, esibizion… L’è l’esaltazion de la legrìa obbligatòria. Ona tristèzza…».
«Ma insòma, tì ’se l’è che te vorariet propònn?».
«Personalment mì sarìa per tirall via. Ò per lo men per tornà indree a ona portada pussee “limitada”. Quatter “ciaccer”, e parli de dolci, on para de tortèi e ona piccola fèsta per i fioeu che gh’hann voeuja de falla. A pensagh ben a sora, l’unica ròba che mì soppòrti de ’sto Carneval pubblich l’è la sfilada di carr organizzada dai oratòri, cont i fioeu in gir per la città, cont adree i pret sudaa e i suòr cruzziaa. Lor però la Quaresima la farann in sul séri. Anzi, a vardà i facc stravòlt a la fin del corteo, par che lor abbien cominciaa la penitenza el dì prima».
 
 
  1. ----------- -----------
 
AL BAR E A TAOLA SENZA RIMÒRS SE TE SCERNISSET ON PRODÒTT RIPULITO
«Camerer on cappuccino decafeinaa e senza s’ciuma per ch’el scior chì…».
In d’on bar qualsesia. In d’ona mattina come tutt’i alter.
Tanta gent al bancon: l’è el moment de la prima svèlta colazion, prima de andà in offizzi. I ordinazion hinn i pussee divèrs: cappuccini cald, teved, ciar, cafè longh, curt, senza cafeina, american, maggiaa cald, maggiaa frègg, biccer de latt, tè al latt, tè cont el limon, ò senza nient. Ghe n’è per tutt’i gust, però la richièsta d’on cappuccino senza cafeina, senza s’ciuma (e magari anca senza zuccher) la par la negazion stèssa del “cappuccino” ò del sò significaa universal (dòpo “pizza” e “spaghetti”, cappuccino l’è la paròla italiana pussee conossuda e utilizzada al mond).
Ma gh’è minga de meravigliass. I negòzzi, i supermercaa, i scaffai, i frigorifer e i cardenz hinn pien de “autonegazion”.
Gh’è el latt senza el lattòsio, el cafè senza la cafeina, el tè senza la teina, la birra senza l’alcol, la Còca Còla e i biscòtt senza ’l zuccher. Gh’è fina el butter con pòcch grass, perchè fall pròppi senza l’è impossibil. Ghe n’è on badalucch e vègnen venduu e consumaa in abbondanza.
Perchè? La rispòsta l’è molto sempliz; per motiv de salut, ò de diètta. Insòma per podè sentiss mèj, pussee in forma, pussee soddisfaa de sè stèss. Ma soratutt per ridù al minim el sens de rinonzia, de sacrifizzi.
Ona vòlta chi doveva stà a diètta per motiv d’estetica ò de salut el gh’aveva nò scamp: la rinonzia la doveva vèss decisa e total. Tròpp zuccher? Minga de dòlci, de bibit. E bisognava stà attent a la pasta e al pan. El colesteròlo l’è alt? Nient condiment e nient formagg. Se gh’ha on sens de agitazion, de ansia senza motiv? Se dev rinonzià al cafè, al tè e a la Còca Còla che la gh’ha denter la cafeina e l’è come bev on cafè esprèss
L’era verament dura. Settass giò al taol ò andà denter in d’on bar l’era ona sofferenza: chesschì nò, chellà nò e i amis che te tentaven con di invid con l’aria innocenta: «Ma dai, ’ste voeuret che la sia ona briosc…».
«Su dai! Per ona vòlta… poeu doman te recuperet!».
L’è pussee che facil fass tentà, gòd per on moment de la meravigliosa tentazion. E poeu finì cont el tormentass cont i rimòrs, dai sens de colpa.
Adèss tutt l’è pussee facil. L’è assee doprà prodòtt “dietetich” “disinnescati”, nètt come se fudessen tanti sit piscinitt “denuclearizzaa” (in doe però el nuclear el gh’è mai staa). Fantastich invenzion che te permetten de minga rinoncià al piasè del “contegnidor” ma te devet però eliminà quèll che gh’è denter che l’è pericolos. Se sa che di vòlt el gust l’è nò pròppi l’istèss ma bisògna contentass. Perchè in fond – e quèst l’è fòrsi l’element principal de tutta la faccenda – la ròba pussee importanta l’è de salvà i abitudin:
on cafè a metà mattina, ona birra cont i amis, ona Còca denanz a la television, on cafèlatt senza “lattòsio” ma con tanti biscòtt senza zuccher.
El piasè de la “non rinuncia”, la soddisfazion de sentiss come i alter ò almen minga tròpp divèrs. La tranquillità de nò dovè pèrd i abitudin ch’hinn la nòstra vita de semper.
Tusscòss l’è pussee facil certament. Ma cont on doppi ris’c: la tròppa “fiducia” e l’effètt “alibi”. D’ona part vèss sicur che l’è davéra assee cattà foeura i prodòtt “disinnescati” per podè ottegnì i stèss effètt d’ona vera e dolorosa diètta. De l’altra part la meravigliosa sensazion de vèss in pas con sè stèss, d’avè rispettaa i prescizion del dottor ò del dietòlogh e de podè poeu descadenass in pacciad per compensà tusscòss e bon de cancellà in d’on soll colp mes de rinonzi sconduu e de prodòtt “denuclearizzati”.
 
  1. ----------- -----------
 
INSCÌ EL COGNÒMM EL DIVENTA NA RÒBA DANTIQUARIAA
«Mì me ciami Paola, in còssa pòdi iuttalla?».
«El mè nòmm l’è Francèsch, pòdi dagh ’na man in d’on quèicòss?».
Ma numm se cognossom? Pròppi nò!
La vos la riva da on centralin qualunque, ò “call center” per dilla in tèrmin del dì d’incoeu e l’è quèlla de l’operador ò de l’operatris de torno che ’l tira foeura la frase de rito imparada in di cors de preparazion per l’assunzion (quasi semper a temp determinaa): l’impègn a mèttes a disposizion de chi l’ha ciamaa, mettendo innanz el pròpri nòmm de battésim. El cognòmm, nisba.
La stèssa ròba la succed anca in sui tesséritt de riconosciment mostraa dai dipendent statai in di offizzi a contatt cont el pubblich.
Dedree del sportèll de l’Anagrafe ò de l’Offizzi Postal l’impiegaa el mètt in bèlla mostra on tesserin de plastica con la soa fotografia e el sò nòmm de battésim. Anca chì, “Teresa”, “Giovanni”, “Rosaria”; e naturalment nissun sègn del cognòmm, che’l par giamò sparii de l’usanza comun.
Ona vòlta, a vèss ciamaa per nòmm eren i parent, i amis, i fiolètt, var a dì tutti quèi che ghe se podeva dà del ti.
Mètt insèma el nòmm pròpri cont el lù (lee) l’era riservaa quasi esclusivament ai dipendent di famili altolocaa per nobiltà ò cens. Al sciaffoeur: «Carlo, per piasè, ch’el me compagna in offizzi». Al giardinee: «Giovann, ghe foo memòria de dà on poo de letamm ai ròs». A la camerera:
«Renata, la se desmentega nò de ciamà el tappezzee per mètt a pòst l’ottomana».
Ai livèi sòci-econòmich inferior, soratutt la “sciora” la se rivolgeva a la dòna de servizzi cont el nòmm e la seconda persòna singolar: «Nina, incoeu per piasè nèttom ben la cusina». E in la stèssa manéra se parlava (come anmò adèss) al barista de fiducia: «Michéle, preparom el sòlit, per piasè».
I alter relazion tra i persònn éren daa da l’uso del cognòmm, de sòlit preceduu dal titol (scior, dottor, ragionier, professor) e seguii dal “lee”. Ona quai eccezion l’era e l’è ancamò usada fra i colléga in sul laorà, quand, per abitudin, el “tì” l’è mettuu insèma al cognòmm. L’è on’usanza destinada a sparì, perchè, se i impiegaa se presénten domà cont el nòmm pròpri al pubblich, el par difficil che lor pòden pensà de doprà el cognòmm in di relazion cont i colléga.
Insòma: i cognòmm hinn adree a sparì.
L’è difficil reussì a trovà ona causa cèrta del fenòmen. La reson la podarìa vèss el risultaa d’ona difficil convivénza fra trasparenza e discrezion: «Mì te disi, ò te scrivi in sul tesserin el mè nòmm perchè tì te gh’abbiet on riferiment,ma mì disi nagòtt d’alter perchè “hinn affari mè” e mì son  minga tegnuu a fai savè a tì».
Anca la scòla però l’ha faa la soa part. On temp el rappòrt tra el maester e l’alliev l’era impostaa sul princippi de usà domà el cognòmm. El fioeu el dava del lù⁄lee ai professor, che in gèner, el rispondeva cont el tì. Invece ai scòl superior l’era minga rar el cas di professor che daven del lù⁄lee ai student, soratutt ai studentèss. Quasi semper però se usava domà el cognòmm. Ma anca chì el nòmm pròpri l’ha vinciuu: i maester ciamen per nòmm i scolar e, di vòlt, i scolar fann l’istèss con lor. L’usanza de dovrà el cognòmm la tend a sparì.
Fòrsi l’è per quèst che cercà i origin de la pròpria parentèlla l’è adree a diventà ona passion. I cognòmm hinn adree a diventà ròba d’antiquariaa.
 
  1. ----------- -----------
 
LA RIVOLUZION AL SUPERMERCAA VAR A DÌ QUAND LA MAIONESA LA SE TROEUVA PÙ
«E la maionesa? Indoe accidenti l’è finida la maionesa?».
«Ch’el tasa, troeuvi pù nagòtt nanca mì: hann cambiaa tusscòss…».
Ona mattina al supermercaa. Ma minga ona mattina qualsesìa, voeuna come tanti alter. Nò. Incoeu ai responsabil de la “granda cadèna de la distribuzion commercial” gh’è scattaa la mòlla del cambiament.
Anzi, per dilla ciara e nètta hinn staa ciappaa dal “raptus” ona quai settimana prima. Poeu gh’è staa el temp de fà rivà, cont on ordin anti-gerarchich, i disposizion da la direzion fina ai dipendent periferich. Da ultim el temp per fà eseguì l’ordin e te chì che l’è fada: el super l’è pù quèll de prima.
Tutt cambiaa, tutt giraa. Indoe prima gh’eren i scatolètt gh’è i pacch de pasta, indoe te trovavet a colp sicur i salumm adèss salten foeura i materiai elèttrich e idraulich, indoe te podevet cattà foeura i offèll te devet fà i cunt cont el mangià per i can. I scaffai hinn i medesim, i corridor anca, eppur la mercanzia l’è pù al sò pòst: sparida, sconduda.
E quèsta – come disen i client – l’è anmò ona version moresina del grand cambiament. Tutt sommaa, la struttura del magazzin l’è semper quèlla: i spostament hinn staa limitaa a on improvvis spostament di tipi de mercanzia.
L’altra e pussee decisa, l’è la revision del magazzin che la preved ona complètta noeuva suddivision di spazzi a l’intèrno del super. Senza toccà i repart refrigeraa ch’hinn vincolaa da la posizion di impiant, tutt el rèst el pò cambià, mes’ciàss, ribaltass per via d’ona smania senza fren de cambià tusscòss.
Ma perchè? Perchè lassà nò tusscòss come l’è? Perchè conced nò al client quèlla sensazion de tranquilla sicurèzza garantida da abitudin e azion ripetuu tanti vòlt?
La rispòsta, second cèrti espèrt, la sta pròppi chì. El cambiament l’è pròppi faa per obbligà el client a cercà e stracercà la mercanzia in tutti i scaffai compres anca in quèi che de sòlit el salta completament dal moment ch’el sa che contègnen minga di offèrt interessant.
Inveci inscì, intanta ch’el cerca a la disperada on vasètt de maionesa, el client l’è obbligaa a traversà e a guardà di univers mai vist prima, ignoraa, scartaa fin dal princippi. E naturalment – disen convint i espèrt – la speranza di “grand organizzador di grand cadènn de distribuzion commercial” l’è quèlla che, in ’sto pellegrinà, in quèsta caccia al tesòr foeura programma, el client el troeuva on articol noeuv e interessant. On articol che, in del vègg, sicur tragitt l’avarìa minga vist e nanca ciappaa in considerazion.
E allora, di dò, voeuna. Ò i espèrt tiraa in ball sann nò interpretà i disègn segrètt di “grand organizzador” oppur hinn pròppi quèsti che hann capii on bèll nagòtt.
Perchè la verità l’è che on client, obbligaa a saltascià d’on scaffal a l’alter longh di corridor pien come on oeuv de “collega” confus a la soa stèssa manéra, el concentra tutta l’attenzion a ricercà l’articol sparii. El gh’ha né el temp né la voeuja de cimentass a studià e a provà di prodòtt noeuv.
Anzi, se pròppi el reussirà a troà on moment de temp e on ciccin d’energia, i responsabil de la “grand cadèna” pòden vèss cèrt che i penser e i paròll sarann rivòlt a lor.
E sarann minga de sicur di espression de simpatia.
 
  1. ----------- -----------
 
FANTAGABINÈTT CHE SPARISSEN PER LA CAPITAL DE LA MÒDA
Con la forma de cilinder, faa de fèrr, on poo astronav, on poo come la cèlla de rigor. Idèa straordinaria per quèi che gh’- hann bisògn, ossession per quèi che gh’hann paura de restà sarà sù denter. Hinn i bagn pubblich di ultim generazion.
Lor hinn compars on quèi ann fà e oltra a la suttil sensazion de soffegà per via del pòcch spazzi, ghe se giontava l’ossession del “meccanismo a temp”. In pòcch paròll al terror de restà sarà sù dent, se giontava anca la paura che, per la natural scadenza del temp concèss, ò per on error del fonzionament del “timer” la pòrta la se sbarattass in su la strada e la dass a la gent che passava on spettacol imprevist e minga bèll de vedè.
Ma chesschì l’è giamò el passaa. El present, a Lòndra, e el futur, a Milan, parlen d’on alter modell anmò pussee progredii: el “vespasian” ch’el spariss.
Con la forma de cilinder a la stèssa manéra e faa de fèrr a la stèssa manéra, ma ch’el preòccupa anmò pussee, perchè oltra de avè di meccanismi automatich per dervì e per sarà sù el gh’ha anca di fantastich arnes complicaa che’l fann comparì e sparì ai oeugg de la gent che gh’è lì intorna perchè el sprofonda in di labirint sòtta la città per poeu tornà sù se l’è ciamaa dal cittadin ch’el gh’ha bisògn.
L’è inutil dì ancamò che chi el vardava giamò con diffidenza e preoccupazion i gabinètt tubolar fiss el vedarà moltiplicass ansi e scàgg de front a la noeuva soluzion “ipertecnologica”.
La domanda, fòrse ingènoa, ma che se dev fà, l’è voeuna:
«E se intanta che mì son denter, el maledètt tubo el sprofonda sòtt al marciapè?». Inutil dì ancamò che amministrador e tècnich assicurarann con tutti i garanzii del caso che l’ipòtesi pussee che “fantascientifica” l’è de sicur im - probabil e che i meccanismi de sicurèzza e de contròll de l’impiant escluden del tutt ’sta possibilità. Nissun el podarà dì se gh’hann tòrt ò nò ma, se sa, ansi e scàgg gh’hann pòcch a che fà con la lògica di progètt tecnich.
Allora l’è minga difficil immaginà el dubbi penos ch’el podarà tormentà coeur e ment del milanes (ò del turista) ciappaa fra on’urgent necessità e la scaggia de infilass in d’on cèss-ascensoeur a “fond saraa”.
Pussee difficil l’è immaginà che a Milan (e in tanti alter città italiann) se pòden trovà di gabinètt pubblich tradizionai:
di sempliz casòtt faa in muradura, con normai pòrt d’entrada, altertant normai impiant igènich lavanditt e rubinètt de aspètt famigliar, comandaa de chi l’è adree a dovrai e minga dal cervèll elettrònich d’on astronav che’l decid in che manéra, quand e quant’acqua sbroffà.
Bagn pussee che normai, tegnuu bèi nètt e che fonziònen che l’è ona meraviglia, on poo per la bòna educazion de chi i dopéra, ma soratutt dal lavorà attiv e scupolos di incaricaa del Comun, i dipendent dirètt ò lavorador de piccol ditt che gh’hann in appalt el servizzi e semper pagaa in manéra giusta.
Hinn ròbb de l’alter mond? Domà chì in del nòster Paes.
L’è assee guardà foeura del nòst Paes per trovann depertutt, in di città grand e in di paesitt, in di piazz, in sui strad rasent el mar, in di strad pussee frequentaa di paes artistich.
In de numm nò. Minga a Milan. In de la “capital de la mòda” se pensa che hinn minga scicch e che i Milanes e i turista podarien dì ch’hinn minga per la qual e preferì andà in d’ona toalètt in del primm bar in sul canton ò anca infilass denter tutt content in d’on modernissim cèss cilindrich ch’el spariss.
Ma on queidun ghe l’ha domandaa?
 
 
  1. ----------- -----------
 
RACCÒLTA DIFFERENZIADA? DOMÀ I MILANES DEVEN TIRÀ SÙ I PIATT
«Ferma lì, mama, moeuves minga. Incoeu butti via mì i vanzausc…».
«Per carità, lassa stà! Te ringrazzi ma lassa pèrd. L’ultima vòlta m’è toccaa de fà anmò tusscòss depermì: svoià tutt’i portaruff e poeu dividi de capp per metti in la ruéra…».
Domènica podisnà. La famiglia la s’è riunida. I fioeu, cont i marì, i miee e i bagai, hinn tornaa a Milan dai sò cà “foeura pòrta” e voeuren tutti dass de fà per risparmià ona quai fadiga ai sò gent. Ma hann minga faa i cunt con la “raccòlta differenziada”. Hann minga capii, ’sti ingenov, quèll che voeur dì de precis.
Tutti creden che la “raccòlta ecològica” la se ciama differenziada perchè se dev fà ona division, pròppi a second del gèner del ruff: umid, sècch, carta, veder, plastica, e chi pussee ghe n’ha pussee ne mètta. E, ona quai vòlta, l’è anca inscì.
Ma la vera differenza l’è on’altra: l’è quèlla fra i divèrs sistèma de scernì i scart de cà adottaa dai divèrsi Comun.
In de la periferia de Milan, ògni center urban ch’el gh’ha ona vocazion per l’ambient, l’ha ciappaa la decision d’on pròppi sistèma de raccòlta: ognidun el sò, del tutt different da quèll de Milan e parècc divèrs in confront a quèi di Comun vesin.
Pròppi on sistèma “differenziaa” insòma.
A Milan la plastica la va insèma ai tòll, la carta e el veder stann per cunt sò ognidun in del pròppi contegnidor e tutt l’alter ruff el va miss in di bidon de la ruéra ordinaria.
Con l’eccezion, però di sit specificaa in doe gh’è staa stabilii l’esperiment de tornà indree a l’umid.
Ma gh’è anmò di sit in doe veder, maiòlega, e contegnidor de tòlla vann miss insèma, pròppi come la carta e i ròbb de plastica in del stèss contegnidor, e l’alter ruff diversament el va miss in del sacch “normal”: quèll che, in doe gh’è la raccòlta de l’umid, ciamen sècch. Gh’è on’altra di sposizion: umid de ona part, sècch de l’altra, carta e plastica vann in de per lor come el veder insèma ai tòll.
E ancamò: umid, sècch, carta e veder ognidun el gh’ha el diritto de avègh ona soa sistemazion riservada, inveci la plastica e i tòll hinn obbligaa a stà insèma e la maiòlega l’è nanca ciappada in considerazion perchè quèll disgraziaa che l’ha s’ceppaa la tazzina el doarìa portalla adrittura a la discarica. ’St’ultima situazion la podarìa parè precisa a quèlla de prima. E la podarìa anca vèss, ma l’è nò inscì per la posizion di tòll che in del primm cas vann cont i veder, in del second vann sistemaa insèma a la plastica.
L’è per quèst che nissun fioeu premuros, ma che l’è andaa a stà de cà con la soa famiglia foeura de Milan, el pò tentà de despareggià la tavola di sò gent milanes. El ris’c de combinà di eco-disaster l’è gròss: el minim che podarìa succed l’è de obbligà el pader e la mader a ravanà con furia in de la ruéra (pardòn, in di ruer) per mètt i ròbb al sò pòst.
Conclusion: a la fin del disnà che i fioeu staghen lì settaa giò bèi tranquill. E se pròppi voeuren fà on quaicòss de util, che proeuven a rispond a ’sti domand che lassen minga quiètt. Ma i scart divis dovarìen minga vèss portaa in di pròppi divèrs centri de raccòlta? Allora ògni Comun el gh’ha la soa “piattaforma ecologica” organizzada a second del sistèma adottaa? E el sarìa minga pussee pratich e men costos uniformà i sistèma de raccòlta con quèi de la discarica?
Ghe mancarìa anca che (e chì el dubbi el se fa grand), el nòster portaruff “super-eco-selezionato”, el finiss poeu in d’on bèll “super-eco” unich contegnidor, a la faccia de tutt’i “differenziazion”.
 
  1. ----------- -----------
 
MAGHER IN DEL MACELLAR, CICCIOTTÈI IN PALESTRA PER COLPA DE CÈRTI SPÈGG
«Spègg, spègg di mè desideri, chi l’è la pussee bèlla del Reamm?». Ona superfice limpida che la riflètt, on metall argentaa, on cristall, ona fòppa d’acqua calma, ma soratutt on giudes: ch’el parla in di stòri, silenzios e sever in de la realtà. On giudes sever e, in teoria, spassionaa. Minga semper però.
El negòzzi l’è scicch, l’arredament raffinaa el rièss a propònn di fettinn de fesa, ròst e luganegh come di bisgiô. E, de facciada al bancon, on spègg grand, ch’el fa vedè i client intanta che catten foeura la spesa de fà. Ona decision quasi de tutt’i dì, ligàda a on sacch de ròbb: el gust e el prèzzi, i impègn de famiglia (quèll ch’el mangiarà a cà, quèll ch’el se fermarà in offizzi ò l’andarà foeura a disnà cont i amis), el bisògn de fà ona scòrta alimentar longa ò curta. E la diètta. Ò mèj, el bisògn de mèttes on poo in riga per rimedià a certi pacciad di ultim temp e perd quèll para (domà?) de chili mettuu sù in inverna.
Cèrt però che quii pontinn de porscèll, quii luganegh, quii ròst infolcii giamò pront per vèss infilaa in del forna hinn minga ona tentazion de pòcch. Ma se dev resist: el spègg (quèll de cà) el n’a tiraa foeura l’allarma “siluètt”.
L’è in quèll moment che l’oeugg del client el finiss in sul spègg del negòzzi. E l’immagin speggiada l’è ona sorpresa, l’è ona pontura de tranquillità, ona boccada d’aria viva. In de l’insèma, l’è l’istèss de quèlla del spègg de cà, ma i contorna hinn different: men “rotond”, pussee slongaa. El profil general el par pussee elegant e pussee giovin. Insòma, per dilla in d’ona paròla solla, pussee snèll. Òppur, se se voeur vèss pròppi brutal, men grassa. De cèrt pussee piasévera e de cèrt anca che la gh’ha men bisògn de particolar attenzion alimentar: quii malarbètt duu o trii chili de tròpp paren sparii.
e ai polpetton infolcii, ai ragô e ai maiones (cioè “faa in cà”).
Spiegà ’sto miracol a l’è impossibil. I malfident pensarann ch’el bottegar furb l’ha mettuu di spègg che deformen on ciccin, bon de dà ona immagin pussee leggera e snèlla. I psicòlogh spiegarann che la deformazion l’è in del coo del client. Tutti quèi leccardarii assortii in mostra e la potenza de la gola rièssen a fagh vedè l’immagin desiderada: quèlla che, lontan di tentazion e piasè, el rièss minga a vedè in del spègg de cà. El sarà anca inscì, ma minga semper.
In palèstra, fra i tappee, i “cyclette” e alter intracchen de tortura, se pò assist a on fenòmeno simil e contrari. I pared del salon hinn tappezzaa de spègg, pròppi necessari – disen i istruttor – perchè el “ginnasta” el pòda controllà, valutà e giustà i sò moviment. Tutt lògich, tutt regolar.
Succed però che in quèi grand superfici che riflètten el stèss client del negòzzi de leccardarii el scopriss on’immagin differenta. Òmm ò dòna ch’el sia. La snèlla “siluètt” del comprador de luganegh l’è sparìda per lassà el pòst a on’immagin pussee tracagnòtta e tonda: senz’alter pussee bassa e larga, e de sicur che la gh’ha bisògn minga domà de stà attent in de l’alimentazion, ma anca de esercizzi longh, numeros e fadigos per tonificà i muscol.
On discors ch’el var minga de cèrt per i “superpalestraa”, “tatuaa”, seren sollevador de pes incredibil. Ma in palestra ormai, se sa, se pòden incontrà dònn de cà e impiegaa, ragionatt e pensionaa, tutti impegnaa in d’ona lòtta cont el fiaa gròss contra la panscètta. L’è a lor che l’è dedicaa el messagg de quèll’immagin “redonda”: «Inscì la va minga ben, car el mè fioeu. Te ghe n’heet anmò inscì de laorà de fà. Te gh’hee de vegnì pussee despèss, de impegnatt pussee ». E, naturalment, rinnovà l’abbonament.
 
  1. ----------- -----------
 
«DOTTOR, ME SENTI MOLTO BEN: GHAVROO ON QUAICÒSS DE ASINTOMATICH”?»
«Ahi, ahi, ahi. Gh’è ’l colesteròlo alt. E anca la glicemia l’è minga perfètta…».
«Possibil? Ma, dottor mì me senti molto ben, gh’hoo nissun disturb. Anca la cervical de on poo de temp la fa la brava…».
«Eh, el soo, el soo. L’è che quèsti hinn disturb “asintomatich” ».
Ambolatòri Asl, el dottor el contròlla i risultaa de l’esamm del sangu e el “pazient” (poer malaa) le guarda pussee ansios del sòlit. A mèttel in allarma l’è che la noeuva espression che se conoss nò, ò che fòrsi se vouer domà minga savè: malann asintomatich. Lì gh’è el problèma, lì gh’è la differenza.
Fin a quèll momet per el “pazient” ansios tutt el gh’aveva avuu on sens. E giust eren staa i rimedi ciappaa.
Primm: scoltà nò, leg ò vardà nò in tv ona rubrica qualsessia de sanità, salut, medesina. Ona precauzion indispensabil perchè, anmò prima che l’intervistaa de turno (dottor, malaa ò infermee) el pòda dervì bocca, el “pazient” ansios el sa giamò come l’andarà a finì. De qualsessia sintom l’espèrt el pòda parlà riferii a qualunque tipo de malattia – dai pussee comun e leggér ai pussee grav e rar, dal raffredor al beri-beri, passando per mòrbi e sindromm d’ògni gèner – lù quèll sintom se le sentarìa senz’alter adòss. Anzi, el se rendària cunt pròppi in quèll moment lì de vèss tossegaa da divèrsi dì, da mes, fòrsi da semper, da quèll dolorètt, da quèlla minima limitazion di moviment, da quèlla purisna, da quella strana sensazion: mal de coo ò de panscia, on poo de balordon, vedègh e sentìgh de men, ma anca di “formigh” sospètt. Succed semper inscì, a comincià de quand – come l’ha sentii dì che i nèi pussee pericolos hinn quèi a “carta geografica” – el s’era accòrt d’avègh ona maggia de la pèll che, a i sò oeugg, l’era a for ma de stival, con vesin on nèo pussee piccol, faa a triangol come la Sicilia.
On meccanismo che, in del coo, el fonziòna anca al contrari.
Qualsessia minim malèsser el ven subit interpretaa, come el possibil sintom d’ona grave malattìa. Quand, dòpo ona bondanziosa mangiada de la domènica a base de cazzoeula, finida cont ona meringada con la pànera, l’aveva sentii on poo de nausea e el faseva fadiga a andà sù di scal, el s’era ricordaa che pròppi la nausea e el fiaa gròss eren staa presentaa come segnal d’on quèi guai al coeur. E la preoccupazion l’era sparida domà quand tutt’i sintom eren staa cancellaa da on Alka-Seltzer, che – come la diseva la soa miee – l’è ben difficil ch’el rièssa a fà passà on infart.
A fall stà on poo pussee tranquill hinn staa anca di considerazion fondamentai rivaa. La prima l’è che on qualsessia sintom ch’el spariss in pòcch temp e cont el ciappà i medesinn “da banco”, el dovarìa vèss minga tròpp grav. La seconda, al contrari, la suggeriss, che on sintom leggér ch’el va avanti tròpp in del temp senza provocà dagn evident, anca quèst a la fin el risulta minga pericolos.
Tutta ona fila de barrier de difesa costruii con cura su la base de ann d’esperienza.
Ona “linea Maginot anti-ansia” sfondada, distrutta, fada foeura da la scopèrta di “malann asintomatich”. Pussee che on imbròj, ona gabola, on tradiment: com’el fa on “malaa immaginari” a costruiss di ossession in su la base de guai fisich che dann nissun sègn de vèssegh?
E sora tutt, come se se pò difend dai sò trabocchètt?
De chì la conclusion drammatica e l’apppèll magonent al dottor de famiglia: «Dottor, son molto preoccupaa. Incoeu me senti pròppi ben. Credi che me sia ’dree vegnì, ona terribil malattia asintomatica!».
 
  1. ----------- -----------
 
I PIRANHA DE PÒRTA CICCA E I SOVENIR DI PAÈS LONTAN
«Òh Signor! E quèi là ’se hinn? Che pèss hinn?».
«I pussee cattiv…».
«Piranha?».
«Sì pròppi inscì Piranha».
Cafè pòcch distant dal centro, arredament tradizional. El client l’è adree a bev el cafè denanz al bancon. On’oggiada in gir per el local: i sòlit vedrinètt, i sòlit tavolitt. Nient de bizzarr salvo… on acquari incredibil, foeura de misura.
On “parallèlepiped” de cristall ch’el mètt in bèlla mostra i “siluètt” d’ona mèzza donzèna de gròss pèss: ona via de mèzz tra ona fròtta d’orad e un ròsc de “piccol goeubb” minga mal cressuu. Gròss, ma minga foeura de misura e, soratutt, inscì immòbil de parì fint, pitturaa al dedenter de la spèssa lastra trasparenta che ie impresòna.
«Piranha? E se l’è che ghe dii de mangià?».
«Bistècch. Tòcch de carna. Spariss tusscòss in d’on moment. Dent per dent, per fai moeuv on ciccin, ghe dèmm on quai pèss ross… A vardai mangià, l’è on ver spettacol…».
El client l’indaga nò pussee, el voeur minga savè come gh’hinn finii i piranha in d’on cafè de Milan, d’indoe hinn rivaa, chi i’ha portaa. El domanda nò s’hinn rivaa dirèttament dai acqui de l’Amazzònia ò mèj anmò s’hinn staa compraa in d’ona qualsesia bottega de bèsti.
Per quèll che ne sa podarien anca vèss nassuu chì:
piranha de Pòrta Ticines. Ghe saria minga de meravigliass:
la città l’è pièna de animai esòtich: serpent, biss scudeller, iguana, pappagai…
L’è ona mòda oramai molto diffusa. In d’ona domènica de tanti ann fa i ghisa e la polizia hinn staa mobilitaa a la caccia d’on misterios “ratt foeura misura” che l’aveva ferii el custòd d’on magazzin intanta ch’el faseva el gir de contròll: l’era saltaa foeura a l’improvvista e l’aveva lassaa i sègn di dent e di ong in sul poverètt, spaventaa da la soa comparsa. Dòpo che l’enòrme ratt l’era staa individuaa e brancaa, l’era staa subit esaminaa: nissuna mudazion, nissuna fantascientifica pantegana, de fa caggià el sangu. L’era domà on normal castorin. Quaidun, chi sa indoe, l’aveva cercaa d’invià on allevament de roditor de pellizza e quèll’esemplar l’era scappaa troand on ripar in del magazzin.
Ma l’era domà el princippi. Oramai passant, ghisa, spazzin, ògni inverna, troeuven almanch on serpent risciaa sù, inranghii per el frègg e che l’è moribond in d’on quai canton de la città. Fòrsi el padron l’ha vorsuu liberassen come se fa cont on can bandonaa in autostrada. Pussee de spèss se ved el proprietari vestii de lutto per la pèrdita de la bèstia che, el garantiss, «l’era tant intelligenta e de compagnia».
A quèll che gh’ha mai avuu on serpent ch’el strusa in del salòtt per scrusciass giò su l’ottomana ghe pò parì foeura de l’usual, ma i passionaa hinn pront a giurà su la sensibilità e l’intelligenza di rèttil. Inscì, sarann on poo ’sti di - scors, sarà la scoperta de paes lontan in doe se riva con di viagg de l’ultim moment, la passion per i bèsti foeura de l’usual l’ha ciappaa semper pussee pee.
L’inconter cont ona gròssa lusèrta domestica in del sò lontanissim ambient natural el pò dà l’inviada a l’intera operazion.
El regòrd d’ona fantastica vacanza in sit esòtich e che innamoren el pò vèss difes e tegnuu viv quand se proeuva a riprodù quèll’emozion in de la sala de cà. La maggioranza la se contenta di fotografii, di filmin e d’on quai oggètt. On quaivun el va pussee in là: el voeur on souvenir vivent. E se le compra. L’è minga facil de portassel in de la valisa, come on’ollètta de terracòtta, anche se gh’è chi le fa. L’è pussee facil però procurassèl a cà soa. Bèsti d’importazion rivaa pù ò men de scondon ma anca nassuu in schiavitù: come i giamò nominaa piranha de Pòrta Cicca.
 
 
  1. ----------- -----------
 
QUÈLL FRACASSIN MALARBÈTT, OSSESION DE LOTOMOBILISTA
«Hinn di picchettin: hinn ’na sòrta de tach-tach-tach continov.
Però el gh’è minga semper. Soo minga come dì…».
L’è on frecassin. Anzi, l’è “el” frecassin. El frecassin che in macchina el te fa diventà matt perchè te rièsset minga a capì de dove ’l vègna e còssa ’l sia. E lù ’l te fa diventà matt anca in del meccanich quand tì te cerchet de spiegagh de còssa ’l se tratta e l’òmm cont el tòni el te guarda con l’aria indecisa. Se tratta del frecassin che quasi ’l te fa taccà-lit con la miee che le sent minga ò che lee la ghe fa minga caso ò, pesg anmò, lee le sent e la cerca de datt di spiegazion sempliz e (in di sò intenzion) che quièten.
Insòma, l’è el “frecassin malarbètt” che tutti i otomobilista cognossen e che ’l ghe fa paura.
Tutt el comincia in d’on dì tranquìll, de sòlit a la fin d’ona settimana, quand in de la vettura l’equipagg l’è al complètt: tì, la toa miee e i tò duu fioeu, con l’autoradio che la spara a tutt volumm el cd scèrnii di bagai. ’Na gita, ’na giornada serèna e senza penser interròtta a l’improvvis, rovinada da quèlla fastidiosa sensazion.
In princippi l’è domà on’impression. De là di decibel de l’autoradio, del frecass del motor, de là del flusià de la ventola del condizionator, on queicòss colpìss la toa orèggia:
on disturb, ona variazion minga prevista in sui ritmi normai che dann i son.
Senza visà nissun, tì te smòrzet la radio con la truppa che la reclama. Tì te fee di grand gèst per invidà tucc a fà citto e a stà attent. E lor te guarden cont on’aria pièna de meravilia.
«Vialter, sentii?». La meravilia la crèss. «Ma vialter sentii minga ’sto frecassin?». E i rispòst hinn ona cura ricostituent per el nervos che ostinaa el tacca a tormentatt.
I fioeu senten nagòtt. Ò se non alter disen senza pudor de sentì on queicòss, per domandà de pizzà anmò, e subit, la ra dio. Per fortuna la miee la te salva del dubbi de avè ona quèi allucinazion acustica: sì, el frecassin el gh’è, ma el riva da de foeura, el gh’entra nò cont el motor e in ògni caso l’è ’na ròba de nient. Fòrsi el vègn di roeud: on sassolin impresonaa in di solch del battistrada. Fòrsi gh’è on queicòss che ’l“balla” in del còfen ò in di saccòcc di porter. Ad ògni bon cunt – garantiss la miee – nient de grave e che daga di penser. A ’sto ponto la radiò la gh’ha anmò el sò vantagg, i alter se desmenteghen del problèma, ma per tì la giornada la va avanti e la finiss semper cont quell tòssegh in del coo e in di orègg. Tì te continoet a pensà che quèll picchettin sia el sègn che annonzia on quai terribil guàst e te se immaginet giamò di problèma meccanich senza soluzion, bon de bloccatt la vettura per divèrsi dì in d’ on aumentà de fastidi e de spes.
Inscì, el dì dòpo, te veet in del meccanich che’l te guarda con la stèssa aria sospettosa e sorpresa missa in bèlla mostra dai tò familiar. Lù, l’ha pizzaa el motor, l’ha faa on gir de proeuva, l’ha spostaa la macchina in fòll. Lù, l’ha anca guzzaa i orègg per scoltà con attenzion ògni possibil vibrazion con la macchina sòtta stèrz (te seret staa pròppi tì a suggerì che, fòrse, in curva el frecass el cresseva), ma el malarbett frecassin lù l’ha pròppi minga sentii. E, per la verità, nanca tì te l’hee pù sentii.
Inscì come l’era saltaa foeura a l’improvvis el dì prima, in de la stèssa manéra e senza spiegazion l’è sparii in de la nòtt e, appèna t’hee spostaa l’auto per andà in del meccanich, de quèll “picchettin” gh’era pù nanca el sègn. Per ’sta reson te seet adree a diventà matt in d’on ridicol tentativ de descrizion. A quèll ponto te rèsta nient’alter de fà che tornà a cà ò andà in offizzi cont i orègg ben drizz, pront a ciappall al vol a la soa prima comparsa e a fà el dietro-front per tornà a tutta velocità in del meccanich, giusta per faggh capì che tì te see minga matt.
L’è tutt inutil: lù l’è sparii. Tì te pòdet tirà el fiaa.
Ma tì, illudet nò: lù el tornarà ancamò.
 
  1. ----------- -----------
 
CATTÀ LINSALATA AI GIARDINÈTT FRA CRISI E TRADIZION DONA VÒLTA
Ona tosètta e on giovinòtt de sigura orientai, con tutta probabilità cines, se moeuven con riguard in sul spiazz d’èrba, sbassaa giò a vardà con attenzion el verd. Fann on quai pass, poeu se fermen e catten sù on quaicòss: on ciuff d’èrba, ona quai foeuja che fann sparì dent on sacchett del supermercaa.
Podisnà in d’on giardinètt de la periferia. L’è appèna ona proeusa cont ona pianta in mèzz. On poo de verd a disposizion di giovin mamm cont i sò fiolitt e de dònn anzian
che pòrten a spàss el can.
L’è difficil immaginà che ghe pòda crèss on quaicòss de gastronòmicament interessant, eppur gh’è minga nissun dubbi: i duu giovin orientai gh’hann i istèss moviment de quèi che vann con passion a cercà i fong. Lor fann minga ona raccòlta a caso: lor ravanen e varden cont attenzion in mèzz ai fil d’èrba e vann giò a colp sicur. Insòma: lor sann quèll che fann.
Impossibil dì con precision qual el sia l’oggètt de la lor attenzion, ma de cèrt se tratta d’ona quai pianta natural, de foeuj bon de mangià e fòrsi anca de mètt in d’on quai pitanzin cines.
L’è el merit de vègg tradizion de famiglia ò l’è la colpa de la crisi?
Probabilmente de tutt’i dò ròbb miss insèma. Quand el portafoeuj el diventa magher a vista d’oeugg e comprà el
diventa on’impresa semper pussee difficil, l’insegnament d’on quai vègg el pò risultà de grand’attualità e de interessanta utilità.
Del rest, fina a minga tanti ann fa, i milanes completament diventaa urbanizzaa, se meravigliaven a vedè di alter gent rivaa a Milan de pòcch temp, impegnaa a fà el regoeuj de l’insalata selvadega. La ciamaven “insalata mat ta”, e quèi che rivaven de la campagna saveven ben come ricognossela anca in del magher verd de la città, per poeu mèttela in su la tavola condida a dover.
Incoeu che l’area de l’immigrazion la s’è slargada al de là de ògni imaginazion, incoeu che in sul tramm e in di mercaa pòdom incontrà di milanes nassuu ai quatter canton de la tèrra, l’è possibil immaginà che i lor tradizion convincen quèi che hinn appèna rivaa,a cercà (e a trovà) in del nòster (on poo men) miser verd de la città on quai spontani prodòtt che numm no pensariom nanca de lontan de tegnì in cunt: certament verdura spontanea, fòrsi on quai tuber… Per incòrges l’è assee andà a spass in di parch de la città.
Perchè se el cercà di èrb bon de mangià in d’on giardinètt de periferia el pò meraviglià, la presenza de “cercador e raccoglidor” in di parch (come in di pussee atavich memòri del gèner uman) l’è la normalità: immigraa, ma anca i vègg del pòst, bon de scoprì de noeuv i conoscenz de ona vòlta, de propònnei anmò e magara trasmètei ai pussee giovin e urbanizzaa parent.
E inscì ti chì i orientai, i maghrebin, i sudamerican e i italian impegnaa, ciaschedun a segonda di sò conoscenz, in ricerch, che, a chi el gh’ha giamò di problèma a trovà l’insalata giusta in sui bancon del supermercaa, paren senza spiegazion. E se la crisi la dovèss diventà ancamò pussee pesanta?
E se la corsa a cattà sù on mangià spontani la se slargass?
I pussee anzian cunten sù che a la fin de la guerra, quand gh’era la borsa nera, pescà in di Navili, in di cav e in di ronsg, l’era diventaa pussee che on spòrt e i pivion eren praticament sparii dai piazz milanes e anca el numer di gatt l’era minga mal calaa…
 
  1. ----------- -----------
 
E LA CLÈR SBASSADA LA TE FA PÙ SENTÌ EL PROFUMM DEL PAN
«A lee: mèzz chilo de michètt. Da doman però ghe toccarà de cercà on alter prestinee…».
La bottéga, in d’ona strada de periferia, l’è semper quèlla:
el pan l’è dedree del bancon, le “pizze” e i carsenz in bèlla mostra in de la vedrinètta, el frigo cont i bevand e i formagg confezionaa, i cartoni con l’acqua mineral in d’on canton. In sui scaffai inveci gh’è di voeui ch’hinn minga sòlit; on quai pacch de pasta, ma pòcch, pochissim scatol de biscòtt.
Se smonta tusscòss e i facc del prestinee e de la soa miee lassen minga di dubbi. Dal retrobottega riva on frecass de cantier: hinn adree a trà giò el forna. Se sara sù.
Dòpo ona vita de laorà, de dissedass al primm ciar, de nottad passaa a impastà e a infornà, el prestinee (a dilla in bon milanes) el va in pension. E nissun el ciapparà el sò pòst. Inscì tutt’i vòlt che l’incontra on vègg client gh’è l’occasion per ricordà. Se parla de la bottéga, de come l’era ona vòlta, prima de la ristrutturazion, e se parla del rion, de quand in de la via gh’era domà di cà vègg e se podeva fà tutta la spesa. Se parla de quand a pòcch pass vun de l’alter gh’era on lattee, on cervellee, on ortolan; hinn staa tutti casciaa via dai supermercaa, e adèss al sò pòst gh’è di bòx, di offizzi, di negòzzi de mòda e di pizzerii.
E gh’è anca el temp per parlà de la famiglia, di fioeu che, “giustament”, hann studiaa e fann di alter mestee. E di fioeu del rion ch’hinn vegnuu grand sòtta i oeugg del prestinee.
De quand quèi che adèss hinn di dònn sposaa rivaven tutt’i mattinn a comprass la merenda de portà a scòla.
De quand la commèssa semper puntual e che la saveva fà el sò mestee anca se l’era ona tosètta che l’aveva appèna finii la tèrza media, e che la ghe metteva tanto entusiasmo in del sò primm lavorà.
Ricòrd d’ona vita. A la fin, però, el discors el torna semper in sul present e in sul futur che vegnarà subit dòpo: in sul doman, in sul sarà sù, in sul voeui e in sul silenzi che ghe sarà quand la clèr la sarà sbassada.
De cèrt, per on quai dì ghe sarà ancamò de fà: svoià tusscòss, smontà, fà portà via i macchinari, i arred e i scaffai.
Poeu, ghe sarann i feri, come tutt’i ann. E magari, el pararà che ghe sia cambiaa nagòtt. Ma dòpo?
Lù, el starà de cà ancamò chi, a on pass de la bottéga, ma la sarà tutt’on’altra ròba. “El laorà el me mancarà, ma l’era giamò ora de piantà lì…”. Lù el dis inscì e par ch’el sia de bon convint, ma i oeugg disen che l’è minga facil, e che la tristèzza l’è tanta.
«Quèll che me farà pussee impression – lù el spiega – el sarà pròppi vedè el negòzzi sarà sù. S’el fuss subentraa on alter prestinee, sarìa stada ona ròba diversa. Mì avarìa poduu dagh ona man; fagh on poo de “bàlia” con la clientèla.
El sarìa staa on passagg de consègn. Invèci inscì… Del rèst el capita nò domà a mì. I negòzzi come el mè, i “alimentari”, i bottégh de rion hinn ormai ona razza in via de estinzion. L’è anca ona question politica: continuen a concentrà tusscòss in cèrti arei, pensen domà ai “grandi centri commerciali”. Poeu se lamenten che la periferia la gh’ha pù de vita, l’è bandonada…».
L’è on stralusc de considerazion politich, ma el cairoeu l’è on alter. «A mì me sarìa staa assee andà foeura de cà e vedè che in la bottéga se laora anmò; passà denanz al prestin e sentì l’odor de la farina, el profumm del pan cald…».
 
  1. ----------- -----------
 
 
INDICE
Due telefonate, un libro ____________________________5
Brevi indicazioni pratiche per la pronuncia del milanese _____8
Dacci oggi il nostro panino quotidiano _______________10
E alla domenica il Mauri diventa signore del fast food ____14
Dalle farmacie di turno ai turni delle farmacie __________18
Tante corse e ti ritrovi come il ragioniere del terzo piano __22
Quel banco off-limits all’ora del caffè ________________26
In mistica attesa di denaro contante _________________30
Cellulare? Ormai vuol dire efficienza _________________34
Il virus della moto colpisce a quarant’anni _____________38
Basta privilegi! È tempo di benefit ___________________42
Come nella Chicago anni Trenta fumare al bar costerà milioni ___________46
Una bimba gioca sul balcone, suspense al semaforo _______50
Meglio il materasso che lo 0,01 d’interesse ____________54
L’inquisizione di condominio ______________________58
Meglio chiuderli nel cortile d’un museo come un “ballabiòtt” ___________62
Ma milanesi si nasce oppure si diventa, respirando aria e nebbia? ______66
La terribile maledizione della caldaia da sostituire________70
Frigo da cambiare? Diglielo: lo vedrai “guarire” _________74
Una vita spesa a destreggiarsi fra i telecomandi _________78
Il vero Capodanno fra rientro e cantieri stradali ________82
Che toccasana quei piccoli colpi di fortuna! ___________86
Oggi sposi: nella lista nozze c’è il numero di conto corrente _________90
Il pozzo di San Patrizio del riparatore fai da te __________94
In ufficio il pescatore c’è, ma non si vede _____________98
Metropolitana o Metropolitan? Ogni carrozza offre un concerto ______102
Sei invitato a un matrimonio? Preparati: serve un mutuo __________________106
Babbi Natale appesi ai balconi come tanti topi d’appartamento ___________________110
Attenti al ladro da supermarket:  meglio contare viti e bistecche _____________114
Pagelle con i voti? Roba vecchia! I giudizi c’erano negli anni Venti __________118
Nei campi «sotto la neve pane», in città «sotto la neve buche» _______________122
Poveri vecchi golfini rimasti sempre invenduti _________126
Impossibile entrare in banca senza trovare le chiavi di casa _____________________130
Scherzi, canti e balli a comando: allegria imposta, che tristezza! ____________134
Al bar e a tavola senza rimorsi se si sceglie il prodotto “ripulito” __________________138
Così il cognome diventa un pezzo d’antiquariato ________142
La rivoluzione al supermercato ovvero la scomparsa della maionese __________146
Fantabagni a scomparsa per la capitale della moda _______150
Raccolta differenziata? Sparecchino solo i milanesi ______154
Snelli in macelleria, grassi in palestra: è l’inganno dell’immagine riflessa ________158
«Dottore, mi sento benissimo: avrò qualcosa di asintomatico?» _____________162
I piranha di Porta Ticinese e i souvenir di paesi lontani __166
Quel maledetto rumorino, incubo dell’automobilista ___170
Cogliere l’insalata ai giardinettifra crisi e antiche tradizioni ________________174
E la saracinesca abbassata cancella il profumo del pane ___178
 
 
 
 
 
fine pagina